Quiosc

Empordà

Oriol Puig Bordas

Els homes bons

S’han de reivindicar els homes i dones bones que, vull pensar, són la majoria. Que busquen les solucions més que no pas engrandir l’ego; que passen discrets sent positius en lloc d’empastifar i enderrocar

Fa unes setmanes, el Congrés espanyol va viure una escena que ens va transportar, per uns moments al bell mig de Hollywood. El brillant Aitor Esteban va utilitzar les seves arts de la provocació dialèctica amb la ministra Robles recordant-li allò de «¿Donde está la jueza progressista que fue usted?...».Seguidament, Mireia Vehí va acabar de collar la ministra fent que aquesta encarnés el mateix Jack Nicolson d’Alguns homes bons, admetent que sí, que va ordenar el Codi Vermell. I que només faltaria! Perquè, què havia de fer l’Estat davant l’independentisme perillós que qüestionava la Constitució? Escena sensacional.

No soc cap mena d’erudit del cinema. Encara menys pretenc ser-ho, després d’assistir recentment a la presentació del llibre de Pep Prieto, La dona eterna, que va tenir lloc al nou i reeixit auditori del Museu de l’Empordà. Els qui vam tenir la sort d’assistir-hi, vàrem quedar del tot aclaparats per l’allau de referències cinematogràfiques i de tot gènere que van desplegar l’autor del llibre, el regidor Alfons Martínez i Sebastià Roig i que –ho admeto– van posar en evidència les limitacions d’un servidor en aquesta matèria però que, a la vegada, van resultar motivadores i suggestives.

En qualsevol cas, tornant a Alguns homes bons, he de dir que la considero una gran pel·lícula: farcida de matisos, plantejant grans qüestions universals i actuals com allò tant antigonià sobre si s’han d’obeir les normes injustes. A més, compta amb un repartiment de luxe amb Tom Cruise, Demi Moore, Jack Nicolson, Kevin Bacon i un jove Keifer Sutherland famós últimament amb la sèrie de Nextflix El sucesor designado.

Ara bé, sempre m’he preguntat el perquè d’aquest títol. Qui són aquests «homes bons»? En el llenguatge corrent, ho podem relacionar amb la bonhomia, l’honestedat i tot un reguitzell d’adjectius bonifacis que podem identificar per definir una persona com a bona. I el refranyer popular ha injuriat el mateix concepte amb allò que dues vegades bo, fa bobo. Potser sí. Qui sap.

De fet, però, l’home bo és una figura que apareix en l’àmbit jurídic. És la figura, en el sentit literal un xic anacrònica, que acompanyava dues parts en conflicte davant d’un jutge per tal d’intentar que arribessin a un acord. Actualment, en diríem un mediador o mediadora.

En qualsevol cas, segueixo sense aclarir qui caram eren els homes bons de la pel·lícula de Cruise i companyia.

I amb això, fent una interpretació lliure, penso que «alguns homes bons» són els que van girant pel món amb sensatesa. Homes bons i dones bones que potser no protagonitzen les pàgines rellevants de la història però que, igualment, tenen ideals, proposen, construeixen i són fonamentals perquè tot rutlli dins d’una empresa, d’una administració, d’una família, d’un país. Persones que tenen uns noms i cognoms concrets i que la gent oblida ràpidament perquè –potser, en el seu dia– varen cedir el protagonisme, la gesta i la proesa a altres que, ells sí, han passat a la posteritat.

S’han de reivindicar els homes i dones bones que, vull pensar, són la majoria. Que busquen les solucions més que no pas engrandir l’ego; que passen discrets sent positius en lloc d’empastifar i enderrocar. Aquells que, com diu el soldat del film, prioritzen l’obligació de protegir el dèbil més que no pas redreçar-lo amb males arts.

Tot això queda molt lluny, massa lluny, de la ferum pestilent de les clavegueres que està pujant últimament a la superfície, plenes de gravacions, xantatges, retorns impunes de vergonya aliena i cinisme públic. I és que potser ha arribat l’hora que els bons comencin a donar un cop de puny sobre la taula.

Compartir l'article

stats