Aquesta primavera el malestar de la comunitat educativa ha sortit de llars d’infants, escoles i instituts i s’ha fet visible per tota la societat. La sensació de que el Departament actua de manera improvisada a partir de les il·luminacions del Conseller de torn s’ha generalitzat, i ha recollit el rebuig absolut del professorat, les direccions dels centres, les famílies i la resta de professionals que treballen als centres, independentment del color polític de cadascú.
Venim d’uns darrers cursos molt intensos en què s’ha acumulat molt de cansament. No ha estat exclusiu del món de l’educació, és evident. Han estat molts els sectors en que les condicions de treball han empitjorat i hi ha molta gent amb una situació més precària ara que la tenia abans de l’aparició de la Covid. La pandèmia va arribar sense avisar i tocava ajudar a fer el possible perquè infants i joves se’n veiessin afectats el mínim possible. Es van fer malabarismes per adaptar protocols a la realitat de cadascú i rebent una sobrecàrrega brutal de burocràcia sense disposar de personal adicional. Tocava fer-ho i s’ha fet. Amb encerts i amb errors, com a tot arreu. Amb més bones intencions que recursos.
El problema gros ha vingut després, quan s’ha vist que les promeses es van allargant en el temps. Ja estem tots acostumats a ser els últims a assabentar-nos de les informacions, però la gota que ha fet vessar el got ha estat l’estratègia del Conseller Cambray de fer servir la modificació de calendari per amagar tot el que no funciona. Les retallades que es van aplicar per la crisi econòmica i que no s’han arribat a recuperar, el desplegament del Decret d’Inclusió sense els recursos que es necessiten, el desmantellament de les formacions continuades, la necessitat d’hores de coordinació per poder desplegar el nou currículum i el llarg etcètera que ens acosta cada dia més cap al colapse.
Ningú diu que la gestió de la conselleria sigui senzilla, i menys en l’actual context de sobirania retallada. Qualsevol intent de la Generalitat per tirar endavant polítiques més progressives és frenat als tribunals espanyols, i no cal ni parlar de la immersió lingüística i de la complicada situació del català a les aules (i al país en general). Sense un estat propi tot el que podem fer és anar posant pedaços. Però davant d’això podem tenir un govern que s’hi enfronta o un que s’amaga. I ara mateix el Conseller Cambray es parapeta darrere de docents i equips directius, a qui deixa sols a la primera línia davant dels problemes. Se li ha d’exigir molt més diàleg i consens amb la comunitat educativa i molta més contundència amb qui ataca el sistema educatiu. Tant si els atacs venen de l’espanyolisme més retrògrad com si venen dels que volen l’educació pública reduïda a un complement secundari de la concertada. Cal una conselleria que defensi sense embuts l’escola pública, inclusiva, catalana i de qualitat.
Calen canvis al sistema educatiu? I tant! I valentia a la conselleria? Molta! Els moviments de renovació pedagògica i associacions de mestres o professionals de l'educació porten dècades fent propostes, però el que no es pot fer és intentar arreglar les coses de pressa i corrents amb idees de bomber. L'última és pretendre que les escoles organitzin pel setembre unes extraescolars a les tardes per les que el mateix sector del lleure reconeix que no hi ha prou professionals.
Ens deixem de crear problemes nous i ens posem a resoldre els que tenim ara?
