Quiosc

Empordà

Jose luis bartolome

Ucimots empordanesos, ara i aquí

"Em pregunto si en cas que el castellà acabés cruspint-se el català central –de més pes demogràfic– la parla empordanesa tindria prou planter i geni per regenerar-lo"

Des del darrer lustre s’escriuen i publiquen més llibres sobre el català que sobre cap altra llengua europea per càpita o km2. Davant la urgent necessitat de rescatar i enfortir l’ús de la nostra primera llengua, s’han constituït Equips A de Rescat de lingüistes que ens esperonen amb fórmules diverses: guies fetes amb humor del català incorrecte (Parla bé collons!), receptes de recuperació del lèxic popular al voltant de la medicina (Ensenya’m la llengua), autors que ens demanen cura a l’hora de triar les paraules (Parla’m amb estil), aquells que encoratgen a emprar col·loquialismes que enriqueixen el català (barbarismes inclosos?) en comptes d’afeblir-lo (Nivell Ç. Del català esporuguit al parlant empoderat), dels que avisen que, com el tabac, el castanyol també és nociu per a la salut del català (El bilingüisme mata), de com el castellà es va introduir a Catalunya quan no hi havia Tele5 ni Netflix (El castellà, la llengua del costat), manifestos optimistes si deixem que la llengua creixi espontàniament sense el proteccionisme acadèmic (El català tranquil), pronunciaments com el que un servidor es veuria amb cor de plagiar: Prou catastrofismes lingüístics.

Per als propòsits d’aquest article esmento quatre títols i autors, que tenen en comú la conservació del patrimoni lèxic de la llengua verdagueriana/planiana: Salvem els mots (2021) de Jordi Badia pren en part el relleu d’En perill d’extinció. Cent paraules per salvar (2005) de Pau Vidal; aquest binomi és paradigma de què el desig de posar respiradors als mots malaltissos pot ser ben particular. L’altra parella –gairebé sincronitzada– focalitza el seu interès en la parla emporitana: D’Abantes a Xurrencai d’en Robert Sabater (agost 2021), 100 paraules de l’Empordà i part de l’estranger de l’Helena Borrell (novembre 2021). El primer és un recull que inclou frases fetes per no perdre els orígens; el segon són entrades temàtiques esplanades.

El conjunt d’aquest quartet manifesta una obvietat: les paraules que salvaríem per a tot el territori de Catalunya coincidiria minsament amb el manat de mots a rescatar per a les comarques empordaneses; també revela la dificultat de delimitar l’expansió d’un dialectalisme. A tall d’exemple, «abantes» és tan empordanès com garrotxí, i el mateix passa amb «aiga», «aixís», «alarb» (esquerp), «ansat» (tupí), «arramblar», «arrodir-se» (arrupir-se), [a] feques / feques que… Al setmanari La Comarca d’Olot cada dijous es fa el concurs de traduir al garrotxí una paraula estàndard: l’encertant rep vals per un rentat ecològic del cotxe o entrades per al Cine local.

Dins del llibre d’articles de sociolingüística Verbi Gratia (2009), dels meus cinc lustres a Olot, recollia dos escrits sobre la revifalla de les paraules agonitzants («Uvimots», «Agrobotiga de paraules»). En el primer proposava que cada parlant adoptés una paraula que hauria de fer servir regularment, de manera oral o escrita. En el meu cas, fruit d’una atzarosa tècnica dèlfica, vaig triar besup-besup, una joguina a manera de sonall; una espifiada, ja que vaig trigar vuit anys a poder-la emprar amb els nets i se m’havia esborrat l’onomatopeia de les neurones. En el segon demanava a un poeta, a un pagès i a un tècnic agrònom que fessin una tria de deu agroparaules genuïnes del terrer garrotxí, d’un recull de 300, que havia tret de fonts diverses. A la darreria d’aquest hivern, he repetit un test semblant amb els amables i pacients membres del Club de Lectura Verdera: «Quines deu paraules nostrades, del poble, que consideris en desús encapsularies per a les generacions futures?». No sé si seria útil fer el mateix test en els clubs de lectura de gent jove, madura i de primaveres acumulades, així com a les residències geriàtriques i als bars a l’hora de jugar al canari de la comarca, destacant-ne els ítems de coincidència.

Joan Maragall demanà als empordanesos vetllar per la sagrada catalanitat del país. Em pregunto si en cas que el castellà acabés cruspint-se el català central –de més pes demogràfic– la parla empordanesa tindria prou planter i geni per regenerar-lo. Força polítics i filòlegs creuen que la manera d’evitar aquest canibalisme cultural seria forçar el pany de la porta anomenada RIC (República Independent Catalana), que en català obsolet es deia espanyar.

Compartir l'article

stats