Sempre s'ha dit que els empordanesos estem tocats de la tramuntana, i potser és cert. La història ens ho demostra, una vegada i una altra. Vegem-ho doncs: el 1612 es va celebrar la primera processó a Requesens, per demanar a la Verge que fes bufar la tramuntana per netejar l'Empordà de les epidèmies que el delmaven. El 1627, una forta tramuntanada féu naufragar un vaixell que duia jovent de Cotlliure a la festa major de Llançà, tots moriren ofegats. El 1905, la força d'aquest vent tombà diversos vagons del tren a l'estació de Colera. El 1908, Joan Maragall batejà la nostra comarca com «El palau del vent», encara que anys després Josep Pla ho qualificà de «sinistrra collonada». El 1929, la forta ventada s'emportà la coberta metàl·lica de l'estació de Portbou. El 1960, bufà la tramuntana vint-i-tres dies seguits, entre abril i maig. El 1968, Salvador Dalí pintà el quadre dit El Crist de la Tramuntana. I el març del 1987 al coll del Frare, entre Colera i Portbou, la tramuntana bolcà un autocar ple de gent... Aquestes són només algunes de les dates més assenyalades respecte al vent del nord a casa nostra.
La paraula tramuntana procedeix del llatí transmuntana, o sigui, de l'altra banda de les muntanyes. Montserrat Vayreda, a L'Empordà màgic, exposava: «La tramuntana mítica, la folla dels set caps, ho arrasa tot, ho picola sense compassió, sacseja els fruiters, espolsa les espigues, migrola els ceps, malmet les collites, eixuga els terraprims, fa volar teules i caure xemeneies». I Carles Fages de Climent va escriure la seva famosa Oració al Crist de la Tramuntana: «Braços en creu damunt la pia fusta, / vetlleu, Senyor, la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat». S'ha dit i repetit, com a part negativa de la qüestió, que la tramuntana fomentava els suïcidis, qui sap si és cert... A Portbou, una vegada aquest vent va fer volar un guàrdia civil, amb la capa estesa i el tricorni de gairell, i l'estavellà contra unes roques properes.
Carles Pi i Sunyer, a Una interpretació de l'Empordà, va escriure: «La tramuntana, venint del nord, no solament arriba per l'ull de bou del Portús; valenta i arriscada com és, salta també per damunt de la serralada. I és tanta l'embranzida que porta, que un cop a la plana hi passa xisclant, en una fugida boja de ratxes que s'empaiten».
Pere Coromines, a Les gràcies de l'Empordà, deia: «La cinquena gràcia de l'Empordà és la tramuntana, parlant amb perdó. Tant si ve del Canigó, com si baixa de Requesens o dels colls de Panissars o de Banyuls, esbandeix el cel, purifica l'atmosfera i presenta les arestes de les coses a la més clara percepció dels sentits. L'empordanès la tem, perquè encara és més franca i més valenta que ell».
Joan Guillamet, antic professor meu a Figueres, feia notar: «Les principals característiques de la tramuntana són la seva impetuositat, que va a ratxes, i d'això en tenim sort. Tinguem en compte que aquest vent de vegades adquireix velocitats de cent o més quilòmetres per hora. Si això fos seguit, seria ben bé un huracà»... La presència del vent és visible en topònims de la comarca, com Avinyonet de Puigventós o el mas Ventós de Palau-saverdera.
Una data històrica: El rei espanyol Felip V, dit El Animoso, es casà el 2 de novembre de 1701 a Figueres perquè la núvia, Maria Lluïsa de Savoia, fou obligada per la tramuntana a desembarcar a la costa francesa i no a Barcelona, tal com s'havia previst. De totes maneres, potser per efectes de la tramuntana, el matrimoni tingué quatre fills.
