Al voltant de la Candelera és l’olor i el groc de la mimosa el que alegren el paisatge i l’ànima de l’hivern que es va escolant mancat de poesia. A la primavera primerenca, l’esclat dels gallarets inflama la vista amb una vermellor que estimula la fabricació de serotonina («La primavera la sangre altera»), mentre que la rosa de Sant Jordi abranda la flama dels cors. La meva primavera tardana és la del romiatge a la capella blanca de la muntanya verderenca, experiència d’espiritualitat botànica i ambiental, de fotogrames i flaires del camí per pujar i baixar-hi, corriols aromatitzats per «ginesta, estepes i romaní», com evocava la palauenca Josefa Roig al seu emotiu poema La diada de Sant Onofre.
Joan Maragall veia en aquesta planta la retrobada amb l’estació del despertar de la sensualitat: «La ginesta altre vegada, / la ginesta amb tanta olor,/ és la meva enamorada/ que ve al temps de la calor». El seu hàbitat en conreus abandonats, indrets rocosos i terrenys secs atreu també mirades menys romàntiques. El poeta italià Giacomo Leopardi en el seu extens poema filosòfic La ginestra o il flore del deserto (1836) empra el fulgor d’aquesta planta com a símbol de la infelicitat humana, a partir d’una cita de l’Evangeli de Sant Joan (3,19): «quan la llum ha vingut al món, els homes s’han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes.» Una veritat incontestable en els temps convulsos que vivim, amb els blaus dels cels ucraïnesos ara pintats de gris, i el groc dels seus camps de blat compartint cromàtica amb les roselles tenyides de tanta sang vessada.
La genista silvestre llatina ha florit en els camps semàntics del català (ginesta vimenera), la hiniesta o retama (de l’àrab ratamah) del castellà, la xesta gallega, el genêt masculinitzat del francès, com també (Ginster) ho és en alemany; l’èuscar isats i l’anglès broom són mots que comparteixen el tret de donar nom a l’arbust i a un utensili derivat de les seves branques: l’escombra rústica. Planta remeiera tradicional a la comarca de la Garrotxa (imagino que a la vida rural empordanesa també ho era) per a les cremades, ferides i inflamacions de la pell, per al mal del ventre, per a les pedres de les vies urinàries (amb cullerades d’oli); l’aigua de ginesta és diürètica i –administrada en novenes– guaridora de malalties de la pròstata. Tota la planta, sobretot els fruits, és tòxica en proporcions elevades en període de forta fragància, millor collir les flors quan comencen a pansir-se. La paremiologia catalana ja ens ho adverteix: «D’una espina surt una rosa; i d’una rosa surt una espina.»
El mestre del nostre folklore, Joan Amades, recull tradicions religioses empeltades amb aquesta planta. No hi podia faltar a les enramades de les esglésies per Corpus («Per Corpus, festa i ginesta») juntament amb l’espígol, ni tampoc quan s’espargien per terra. A mig juny a la Rambla de les Flors es feia una fira amb altres elements vegetals, com la ginesta, destinats a l’ornamentació de capelletes.
Pel que fa als costums em quedo, però, amb els gallecs: les branques de xesta amb les flors grogues engalanaven portes, finestres, barques de pesca i indrets agrícoles per protegir persones i ramats contra qualsevol malefici de mal de ollo d’una meiga chuchona (xucladora). Però també era la flor que els rapaces enamorats oferien a les raparigas amb qui volien ballar i festejar.
«Petites flors silvestres, el groc de la infantesa, la llum, la calor, el ritme en retorn, costums atàvics, el misteri sagrat d’amors sublims, màgiques catifes», així la descriu la poeta cadaquesenca Quima Jaume, en un poema resplendent (La ginesta, dins Del temps i dels somnis) que clou amb una estrofa que ens recorda que la natura (la mimosa a l’hivern, la ginesta a la primavera, la lavanda abans de la canícula, el magraner a la tardor) és fidel a les retrobades amb els humans:
Petites flors perfumant les marjades / d’una terra resseca, / no falleu a la cita, us convoco, / viurem juntes allò que es pot reviure, / sense cap defallença.
Només l’estultícia antropocèntrica pot desprogramar aquest calendari fins fa poc evitern.
