El 22 de març passat publicava en aquest mateix Setmanari de l’Alt Empordà, un article sobre la «Pacem in terris», del papa Joan XXIII, publicada l’abril del 1963, en ocasió de la crisi dels míssils a Cuba de l’octubre de 1962.
Joan XXIII diu que la pau perilla quan no es tenen prou en compte els dos elements essencials de la vida en societat: la persona i la comunitat. Si s’elimina la persona, es cau en el totalitarisme; si es nega la comunitat, es cau en el totalitarisme anàrquic: tant l’un com l’altre s’oposen a la pau.
El papa Francesc, en la seva carta «Fratelli tutti», ens diu que «cadascú de nosaltres està cridat a ser un artesà de la pau, unint i no dividint, extingint l’odi i no conservant-lo, obrint les sendes del diàleg i no aixecant nous murs» (FT 284). El papa Francesc, en aquests moments de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, s’ha proposat ell mateix com a mitjancer per negociar la pau.
La meva pregunta, avui, quan escric l’article, en vigílies d’un viatge solidari a Cracòvia i possiblement a l’interior d’Ucraïna, per fer-hi arribar material sanitari i ortopèdic, és: què podem fer i què no hem de fer, per aconseguir la pau en aquell extrem d’Europa?
Fa setanta-cinc dies que parlem de la invasió a Ucraïna, i s’ha generat una por terrible a una tercera guerra mundial. En Quim Cervera, en ocasió de la Pasqua, ens recordava que arreu del nostre món hi ha cinquanta-nou casos de guerra, en tota la gradació i sentit del terme (l’Afganistan, el Caixmir, la Casamance, el Marroc i el Front Polisario...). I deia: «La principal conclusió que se’n pot extreure és que, amb la notable excepció d’Ucraïna, la guerra esquiva els països del nord. (...) Si bé és cert que podem trobar conflictes en alguns països americans, la gran majoria de guerres es concentren al sud, en un arc que comprèn l’Àfrica i bona part del sud de l’Àsia».
Possiblement, i per trobar resposta a la pregunta, podem dir que un cop començada la invasió (a Ucraïna) la diplomàcia i la política ja han fracassat. Que cal continuar creant ponts, i fent propostes de diàleg i d’intermediació, com fa el papa Francesc proposant un viatge a Moscou, però hem de reconèixer que un dels grans problemes de fons en totes aquestes confrontacions és l’armamentisme i el militarisme, que sumats porten inevitablement sempre cap al bel·licisme.
I, ara, què es pot fer?
En primer lloc, atendre els ferits i refugiats, així com totes les víctimes que hi hagi. En segon lloc, activar a Ucraïna (i arreu!) totes les estratègies de resistència pacífica, desobediència civil i no-violència activa que siguin possibles. I, encara, intentar reconstruir les relacions diplomàtiques que s’han deteriorat des de fa anys.
Construir ponts i no murs, construir fraternitat i no enemistat, acollir la diversitat i no fomentar el racisme o l’exclusió, possiblement siguin camins personals i globals per a fer possible la convivència entre els pobles.
Es pot ser pacifista, avui dia? Es preguntaven des del Centre Delàs d’estudis per la Pau, en una taula rodona. La primera resposta era que hi ha bones experiències de desobediència civil; que la guerra no resol res, i sols crea destrucció; que la violència entre estats és fruit de la violència entre persones; que s’ha imposat una cultura bel·licista en lloc d’una educació per la pau, i que els qui en surten beneficiats són les empreses armamentístiques.
La Doctrina Social de l’Església (i aquest conflicte té vessants religiosos, una guerra entre cristians), afirma la immoralitat d’una guerra d’agressió, l’absurditat de la violència i la necessitat de la pau mitjançant el diàleg, el desarmament, el respecte al dret, la bona política, la cooperació entre els pobles i la fraternitat.
El papa Francesc ha reiterat «que la guerra és la negació de tots els drets i una dramàtica agressió al medi ambient. S’ha de continuar incansablement la tasca d’evitar la guerra entre les nacions i els pobles. A tal fi cal assegurar l’imperi incontestat del dret i l’infatigable recurs a la negociació, als bons oficis i a l’arbitratge» («Fratelli tutti», 256).
La guerra és un fracàs de la humanitat, deia l’Arcadi Oliveres. Cal més educació per la pau, i desmilitaritzar el nostre món.
