Molts rius de tinta s’estan escrivint sobre la premiada pel·lícula Alcarràs. Massa i quasi tots elogiosos. Tampoc hauria de sorprendre, ja que si ens fixem, està subvencionada i patrocinada per un munt d’institucions i organismes que volen capitalitzar el premi. No obstant això, anem a pams i mirem-la més enllà de l’esteticisme cinematogràfic. Certament, fa un retrat molt acurat de la vida a pagès d’una determinada família intergeneracional, amb el que pot ser un elogi de la proximitat i de l’autenticitat que avui s’està perdent a passos agegantats, però, perquè tots plegats volem que així sigui, no busquem culpables a l’«exterior». Però dit això, i més enllà de l’encert de despullar i mostrar les intimitats, les emocions, les mirades i les vivències d’aquesta gran família, i els seus arbres fruiters, entrem en el terreny del context, que és on la directora i qui ha produït aquesta obra, rellisquen.
En primer lloc, per raons ambientals. Em sembla força desafortunat que el fil conductor i que serveix com a pretext per travar tot el guió de la pel·lícula, sigui la instal·lació d’unes plaques solars o d’un hort solar i que, per aquesta raó, aquesta família entri en crisi. Es podria donar a entendre (i alguns ho entendran així i ja ho estan utilitzant), que la desaparició de la pagesia és fruit de la «generalització» d’horts solars per arreu (i per extensió, de l’energia eòlica), quan la realitat és la contrària, ja que el 95% de projectes solars i eòlics, fa anys estan aturats i les moratòries, de facto, se succeeixen unes darrere altres. Aquesta pel·lícula podria estar «projectant» el contrari. Per altra banda, ja ve de molts anys, molts, el fet de menystenir o ignorar la pagesia (i els ramaders, i pescadors, etc.) per part del sistema econòmic imperant. I en el cas que ens ocupa, Espanya i Catalunya, més accentuat encara, atesa la marginació i el menyspreu cap als oficis artesanals, la formació professional i en general tot el sector primari. Som més papistes que el papa i al contrari de França o els Estats Units, que consideren les coses del menjar un sector estratègic clau en la seva economia, aquí hem apostat per la comoditat i la globalització. No ens queixem després (i el que fa aquesta pel·lícula és queixar-se, obviant aquesta crítica).
En segon lloc, per raons reivindicatives. Tot i que molt ja al límit del guió, apareix una reivindicació/manifestació, semblaria com si el problema fos més familiar, d’herències, de gelosies, de cunyats i de generacions. Pot ser que la Unió de Pagesos o ASAJA no estigui prou implantada a casa nostra, però es podia haver sigut més «sindical» i apuntar cap amunt, en lloc de projectar les renovables, com a problema.
