La Sardana ha sigut lloada per molts bons i coneguts escriptors, però jo, hi vull afegir el meu punt de vista. Fins a la dècada de 1965, la sardana era un esdeveniment imprescindible en el dia de la festa major, especialment en els pobles, per més petits que fossin. Al matí, cap allà a les onze, la majoria dels habitants i tots els convidats, parents o no, ja es trobaven a la plaça, per anar a l’Ofici. Acte religiós que, es pot dir que era d’obligatori compliment, o t’arriscaves a anar de boca en boca dels tafaners i tafaneres.

Un cop acabat, tothom sortia de l’Església, inclosos els músics que s’anaven col·locant a dalt de la tarima, de la plaça on hi havia tota la gent en grupets. Mentrestant, la Cobla afinava els instruments, fent sonoritats, normalment d’agut a greu. Aquesta, diguem-ne introducció dels músics, tot i no essent cap melodia, es feia agradable. Era com un pròleg on veus el tema que seguirà. Aquesta part, que no solia durar gaire, era una estona, que jo la qualifico de la més important del dia de la festa. La plaça, encimbellada de gent que, es parlaven uns als altres, saludant-se i intercanviant adjectius afalagadors. Molts no s’havien vist des d’alguna altra festa o, de la Sega o de la Verema. Per tant, crec que es pot dir que era «El Cor de la Festa». De cop, es fa una mica de silenci i seguidament tot el teu cos fa un petit esgarrif. El flabiol acompanyat de l’inseparable tamborí s’han deixat sentir. Han començat! Tots els balladors, que pràcticament és tothom, fan les rotllanes. Primer sol anar-se muntant amb parelles (home i dona) però tot seguit s’hi van afegint, demanant permís, algun home o alguna dona, que tot sovint separa les parelles.

També sol haver-hi algú que sap comptar i ho fa sabent donar ordres: llargs!, braços enlaire! Pel que no ho sàpiga, els balladors de sardanes, a part de puntejar, es passen l’estona comptant. Allò que diuen no? «Aquests catalans, sempre compten, fins i tot quan ballen». Tot aquest magnífic espectacle és el que es veu amb un cop d’ull. Però també ens ho podem mirar des d’un altre vessant. El jovent, especialment els d’entre 18 i 25 anys, introdueixen les seves inquietuds.