La venda de mascaretes a la Comunitat de Madrid a través del germà de la presidenta Ayuso va ser un cas que va quedar en anècdota quan van arribar el duc de Feria i el seu col·lega per tancar un contracte amb l’Ajuntament de Madrid. A la capital del Regne, ja se sap.
Pel mig vam estar tots pendents d’en Piqué del Barça i en Rubiales de la Real Federació Espanyola de Futbol sobre les comissions que s’emportaven uns i altres per designar Aràbia com a seu de la Supercopa. Aquest fet ja ens tocava un pèl més de prop i ho vam veure entre immoral i no sabíem si il·legal. I el matís és important, ja que una cosa són les normes que regeixen les relacions mercantils entre empreses i les institucions i una altra diferent quan la corrupció, o el que sigui que passi en aquests casos, es produeix endogàmicament dins les mateixes administracions.
Perquè no tot passa només amb empreses ni a terres de secà. Segur que també us sonaran uns imports cobrats pels lletrats del Parlament de Catalunya per una vegada jubilats. Així com la recent aparició d’uns triennis per extreballadors de la Sindicatura de Comptes, o unes dietes de desplaçament abonades a parlamentaris mentre gaudien de cotxe oficial. Per cert, en aquests casos concrets jo em pregunto... no són el Parlament de Catalunya i molt especialment la seva Sindicatura de Comptes els organismes designats pels ciutadans per controlar les despeses i evitar malversacions? La guineu vigilant les gallines?
Tots aquests fets provoquen la desconfiança dels ciutadans en la democràcia. La gent, en un atac d’indignació i sentit comú, es pregunta per què ha de complir les lleis si els que les creen i les fan complir se les salten. I una conseqüència molt pràctica en són els pagaments en diner negre dels serveis professionals de pintors, lampistes, paletes, etc. Tradicionalment es diu: «Perquè s’ho quedi l’estat, m’ho quedo jo», i aquesta dita, que seria inconcebible amb unes administracions bolcades a destinar els recursos a béns públics necessaris com hospitals, carreteres i escoles, trontolla quan són els mateixos gestors públics els il·legítims beneficiaris dels diners que la gent es guanya i tributa amb la suor del seu front.
Si Hisenda detecta males pràctiques a un ciutadà normal «l’empapera». A les altes instàncies no dimiteix ningú. Saben que en quatre dies tots aquests casos ja no seran titulars ni notícies als diaris, i aquí pau i després glòria.
