Empordà

Empordà

Jose luis bartolome

«Esperant els senyorets». De majordoms i de masovers

"El relleu familiar avui dia no és tan fàcil de garantir com ho va fer en el seu dia la línia patriarcal dels administradors Costa al castell de Peralada"

Em van dir: «L’has de llegir. És superinteresant.» I tenia raó el meu bookadvisor: Una nissaga de majordoms del Castell de Peralada (2022) és una joia valuosa per a la història del patrimoni cultural empordanès. La llarga mirada fotogràfica ens permet fantasiejar com era la vida discreta, intramurs, però no de reclusió monacal, de tres generacions de governants «majors de la casa», un títol gens fútil apamat amb l’elegància petroniana que havien de gastar, així com l’ètica d’abnegació, fidelitat, honradesa i compromís amb la institució del Palaci, de rels aristocràtiques amb tocs de venerable filantropia, empeltades amb la mescla de plutocràcia i mecenatge dels propietaris del segle XX. La nòmina dels sirvents és refinada (dietaristes, bibliotecaris, fotògrafs, cicerones, i custodiadors de les sagrades tradicions de la memòria col·lectiva i d’estils de vida en part endogàmics), als antípodes del perfil dels criats misèrrims de l’esclavisme rural de Los santos inocentes de Miguel Delibes. La part textual del llibre no proporciona, però, al meu parer, prou fusta argumental per a un costume drama emporità, a la faisó de la sèrie Downton Abbey o del film The Remains of the Day (El que queda del dia), basat en la novel·la de Kazuo Ishiguro. Cosa dispensable, però que oferiria –si el conjunt monumental del Castell les necessités– unes possibilitats de promoció turística i comercial innegables.

No sé del cert si conservem peces literàries a les biblioteques comarcals en què alguna de les dramatis personae sigui un majordom. De masovers i majordones (al servei d’un sacerdot) en tenim a dojo i de memorables, com a l’obra magna de Pous i Pagès: «Tota petita i rodontxona, blanca ja de cabells, la Miquela tenia en els ulls una vivor i en la cara un tirat d’energia, no gens avinguts amb l’aire de resignació devota que li semblava venir obligada a prendre per llei del seu càrrec. Feia quinze anys que servia mossèn Llorenç i li portava molta voluntat». El títol del fotograma de la portada del llibre de Marc Faro, Anna Teixidor i Josep Teixidor («Esperant els senyorets») ens serviria per il·lustrar fàmuls de ficció, com en Salvi a la novel·la curta Cortal Marí de Marquès de Camps (1921): –¿Els senyorets volen alguna cosa més? –Salvi, digues a l’Enric que sortirem amb l’auto gran a dos quarts de dotze. –Serà servit, missenyor.

Uns altres sirvents literaris que transpiren pur realisme són dos vellets, en Joan i la Margarida, dins L’hereu Noradell de Carles Bosch de la Trinxeria. Els paràgrafs finals del segon capítol són entendridors: ella, de 70 anys, amb quaranta de servei a la casa, «mai en repòs»: fent de dida, mestressa de claus del celler, del vi, de l’oli, del rebost. Ell, de 78 primaveres i tardors, fill dels masovers d’una soca de més de 200 anys menant la masada, cinquanta com a serf amb tanta estimació als amos que va renunciar al matrimoni per dedicar-se en cos i ànima a la seva empara.

Per sort, cèlibes com en Joan o vídues sense plançons com la Margarida no foren un costum al món de la nostra pagesia, altrament no s’hi podrien haver escrit reportatges com el de les tres generacions de masoveres fermes del mas de n’Abella de Cabanes (revista Alberes, núm. 22). El relleu familiar avui dia no és tan fàcil de garantir com ho va fer en el seu dia la línia patriarcal dels administradors Costa al castell de Peralada. Els joves volen volar. El destí de les masies que no fumegen donen pas (compartint-ne, això sí, etimologia) a mansions multifuncionals, com es dibuixa a la cloenda premonitòria de la magnífica novel·la La drecera de Miquel Martín.

Els mateixos presidents de repúbliques com França o els Estats Units (vegeu els films Les saveurs du palais / El cocinero del presidente, 2012; The Butler / El mayordomo, 2013) mantenen un estatus reial; les oligarquies vingudes d’orient, l’alta burgesia barcelonina, els nouveuax riches que emergiren de la crisi del Lehman Brothers o ho fan ara amb la pandèmia, fent gala d’un renovat esnobisme, necessiten petits o grans staffs d’auxiliars domèstics formats en international butler schools, uns professionals sense massa diferències socials o culturals envers els patrons com els de la icònica Petra, criada para todo del TBO. L’adhesió d’aquells no és vitalícia, ans al contrari, la feina no és denigrant si el salari llueix. Recordem aquella escena proverbial de la pel·lícula Ninotchka d’Ernst Lubitsch (1939):

Ninotchka: Per què has de portar les maletes dels altres?

Mosso: Aquesta és la meva feina.

Ninotchka: Això no és una feina, és una injustícia social.

Mosso: Això depèn de la propina.

Touché!

Compartir l'article

stats