Parlava fa pocs dies amb una persona de certa edat que recordava les Fires de la seva infantesa, i m’ensenyava imatges antigues de quan les fires es feien a l’actual plaça de l’Escorxador i Palmera. Han tingut molts altres emplaçaments, des de plaça Catalunya –quan era un sorral després de l’enderrocament del que havia estat l’hospital de la Caritat–, a la plaça del Sol o l’esplanada darrere del pavelló vell –on ara hi ha la zona esportiva–, que no hi havia res.

Les Fires de la Santa Creu han tingut moltes formes i maneres, però amb més de sis-cents anys d’història al darrere, que aviat és dit, podem comptar amb els dits d’una mà les vegades que s’han hagut de suspendre; i, d’aquests sis-cents, nosaltres hem hagut de viure dos anys sense festa major a Figueres –o com a mínim no hi ha hagut una festa major com l’hem coneguda sempre–. Potser per això, enguany que s’han pogut recuperar la festa major el que ha prevalgut és una mena d’alegria continguda.

De totes maneres, el record que més impregna és el de la infantesa. A tothom li fa molta il·lusió, però una festa major cal que estigui orientada a la mainada que és la que es queda amb la boca oberta veient en Berruga ballant enmig del seguici, córrer per les fires per pujar i baixar a les atraccions i sovint fer-ho acompanyats per pares i avis, que amb el pas dels anys es va transformant.

El manteniment de certes activitats de la festa major, fa que el lligam entre generacions sigui més estret, bàsicament perquè totes han viscut una il·lusió comuna.

Potser per això, per la continuïtat en el temps de determinades activitats ciutadanes, en el cas de Figueres, vinculades a la festa major, era vital que es recuperessin després de dos anys; perquè acaba esdevenint una mena de vincle invisible entre diverses generacions de figuerencs i, també, un element de cohesió ciutadana que cal cuidar perquè ens acaba unint a tots; és allò de «fer ciutat», que crea ciutadans i ho fa través de l’alegria.