Acaben les Fires de Figueres que, enguany, han tornat després de dos anys de restriccions, amb un format una mica diferent. El calendari ha fet que, a l’hora d’escriure aquestes lletres, encara no tingui retorn sobre les opinions populars per poder dir si aquestes fires inclusives, sostenibles i femeninament reivindicatives han agradat o no. El que sí que puc afirmar és que algunes persones, sobretot les que aprofiten la foscor de les xarxes per fer públiques les seves opinions abans dels fets, ja havien matat el projecte.

Suposo que deu haver algun estudi científic, fet per alguna universitat americana, que digui que els humans tenim la raresa que ens costa acceptar els canvis amb la mateixa facilitat que ens hi adaptem.

Cal dir que les Fires i Festes de la Santa Creu han canviat de format moltes vegades en el transcurs dels anys.

El clos d’atraccions s’ha instal·lat en indrets tan diferents com la plaça de l’Escorxador, la del Sol, el passeig Nou o la plaça Catalunya fins a arribar on és ara.

Les «Barraques», que abans ni existien o que en tot cas es podien assimilar al «Certamen», el vell «Embalat» que es feia a la plaça del Gra, aquest any també han canviat de nom i d’indret, per anar a uns llocs més accessibles, però també més poblats.

L’altra novetat és la curta durada que es veurà compensada, segons diuen, en un allargament de la celebració de Sant Pere, entenc que amb l’objectiu d’evitar les pluges que, com és maig, cada dia pot caure un raig i així poder gaudir, teòricament, de millor meteorologia.

A partir dels focs artificials caldrà esperar els feedbacks però, vist el que corre per internet, millor m’esperaré a llegir aquest setmanari i els col·legues que la setmana vinent ompliran aquesta mateixa pàgina, per saber si aquest «Rampell», que és tal com s’han rebatejat les «Barraques», ha valgut la pena o no.

Per cert, que la paraula «Rampell», segons les engroguides pàgines de la vella l’Enciclopèdia Catalana que corre per casa, és un «desig sobtat i passatger de fer alguna cosa», que bé es podria assimilar amb el que estem veient entre els governants municipals dels darrers anys, és a dir, ganes de fer coses, però res que acabi de consolidar-se.

I anem amb compte, que la segona entrada de la mateixa enciclopèdia defineix la paraula com a «còlic intestinal».