Alcarràs em queda lluny en el temps. Personalment, a més de trenta-cinc anys d’arribar-hi per primera vegada. Des de llavors, només ha estat un indicador a la carretera de pas cap a una altra destinació. Més de dos-cents cinquanta quilòmetres ens separen d’aquest municipi de moda a Catalunya –i aviat al món– després que la pel·lícula homònima de Carla Simón aconseguís l’Os d’Or a la darrera edició del festival de cinema de Berlín. I tot això, ja abans de la seva estrena el cap de setmana passat.
Escric aquestes línies sense haver vist Alcarràs. Em refio, de totes maneres, d’aquells prescriptors de capçalera a qui m’encomano habitualment a l’hora de triar una pel·lícula. M’agrada com expliquen la senzillesa amb què aquesta història sobre una família que veu com s’acaba el seu model de vida captiva l’atenció de l’espectador. S’assoleix sense efectes especials, amb actors no professionals i amb una història local que es converteix en universal gràcies a l’excel·lent treball –diuen– d’una cineasta criada a les Planes d’Hostoles, a la Garrotxa. Arguments suficients perquè figuri, des de fa dies, a la llista de tasques pendents.
L’èxit d’Alcarràs m’ha recordat la projecció que el cinema ha fet de l’Empordà. Llegeixo que hem estat escenari de prop de dos centenars de llargmetratges. Una llista gens menyspreable on figuren grans produccions hollywoodianes, però també europees i locals. Algunes d’elles connectades per un nexe comú, Salvador Dalí, qui va ser capaç d’atraure el talent de Luis Buñuel, Alfred Hitchcock i Walt Disney. Precisament, el nostre ambaixador més universal és ara, protagonista o inspirador, de tres films de pròxima estrena: Esperando a Dalí, de David Pujol; Dalíland, amb Ben Kingsley i Ezra Miller; i El caso Ángelus, la fascinación de Dalí de Joan Frank Charansonnet. Tres noves oportunitats per recordar, a qui no ho tingui clar, que vivim en una comarca de pel·lícula.
