Quiosc

Empordà

Salvatella

Mar d’amunt

Josep Maria Salvatella

Cos i esperit de l’Empordà

"Muntanyes fosques, curulles d'antigues llegendes, que enyoren el soroll dels escorxadors de suro i dels negres carboners. I llavors, la plana"

Aquesta és la nostra comarca: al nord, l'Albera; a migdia, el bisbe mort del Montgrí; a ponent, Bassegoda i la Mare de Déu del Mont; a llevant, el blau Mediterrani. Aquí hi he nascut, hi he viscut i aquí, si no hi ha altre remei, voldria morir. Cos i esperit, cara i creu. Què és sinó la vida?...

Muntanyes fosques, curulles d'antigues llegendes, que enyoren el soroll dels escorxadors de suro i dels negres carboners. I llavors, la plana. Les feixes conreades, tots els verds del món a la primavera. «Aquella flaire d'herba de les closes», de Maria Àngels Anglada. I la costa, més ben dit, les dues costes. Aquella rocosa, mineral i abrupta de cap de Creus i la gràcia alada, harmònica, de la badia de Roses. I els mites, com Llers i les seves bruixes, un poble enrunat per l'explosió, amb el record dels dotze castells cantats per Víctor Hugo. I després la gent, al llarg dels anys: Sibil·la de Fortià, tan bella com dissortada; el cronista Ramon Muntaner; Narcís Monturiol i el seu Ictíneo; Pep Ventura amb la tenora; el federalista Abdó Terrades; el geni de la pintura Salvador Dalí; Víctor Català i la seva immortal Solitud; Ramon Reig, brillant aquarel·lista... I personatges tan populars com la Lídia de Cadaqués, el Gambo de l'Escala, en Doro de la Vall de Santa Creu, en Pitu Doba de Llançà i el mariner Luard del Port de la Selva, «cridaire, mentider i home de bé», en el dir de Sagarra.

Josep Pla definí així el caràcter dels empordanesos: «Endevinen el temps, miren el cel, espien la mar, senten el vent al clatell, veuen un peix, polsen una vela, segueixen un núvol, ensumen un rastre, fan pronòstics enraonats i prudents... La resta és dolor, neguit i cendra». Llavors, els llocs màgics d'aquesta terra: Empúries i Sant Pere de Roda, la Salut de Terrades, el cap de Creus... I la tramuntana. Aquest vent que desbota els batents del Portús i baixa rabent cap a la plana. «Palau del vent» en digué de l'Empordà el mestre Maragall.

L'olivera, el xiprer, el pi, el suro, arbres totèmics. Si pensem en la cuina, esmentarem un plat de mar i un de terra, el suquet i el platillo. Ufana del nostre país: «Naps de Capmany, pèsols i carxofes de Vilabertran, cebes de Vila-sacra, anxoves de l'Escala, oli de Cadaqués, vedelles de Castelló, bolets de Requesens, vi ranci de Llançà, oques d'Agullana, senglars de Maçanet, ànecs de l'Armentera, conills de Vilamaniscle, pomes de Sant Pere, melons de Cabanes», recitava nostàlgic Eduard Puig Vayreda.

Així mateix, Montserrat Vayreda es preguntava per l'encant d'aquesta nostra costa: «¿Quedà encisat l'home antic pels abruptes penyals de Cap de Creus, on sura l'escull de la Massa d'Oros, el lloc on primer toca el sol quan apareix cada matí?». Llavors, les dones empordaneses. Certament belles i desitjables, però a la vegada fortes també. Sagarra les veia passar vora el Port de la Selva, als anys vint: «Cap a la font camines, / marinereta, bruna de l'amor, / el davantal t'apreta la cintura / i damunt del teu cap portes el doll»... Moltes vegades, als nostres pobles, haurem sentit anomenar, en clara referència matriarcal, en Joan de la Flora, en Quim de la Mercè, o en Falet de ca la Neus... Gràcia i presència d'unes dones que donen sentit i nom a tota una família.

Potser, per cloure aquest escrit, seran benvinguts uns versos de Tomàs Garcés, des de la Selva de Dalt: «Ens duia la tramuntana / olor de fonoll marí, / la carena s'amagava / sota el bruc i el romaní, / hi havia una vela blanca / al damunt del blau marí»...

Compartir l'article

stats