L’alumne que finalitza l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) se li planteja el dubte de què fer a continuació. Hi ha alumnes que segueixen la via acadèmica del Batxillerat amb l’objectiu de continuar estudiant a la Universitat. Hi ha alumnes que escullen adquirir una formació teòrica i pràctica d’un àmbit professional del seu interès. Hi ha alumnes que viuen com un alliberament la finalització de l’ESO i frisen per posar-se a treballar. Hi ha alumnes, en canvi, que no acrediten l’ESO i es troben a l’espera de noves oportunitats.
La tria és difícil, tenen 16 anys i diferents factors influencien la decisió final: la voluntat dels pares, la comoditat de continuar en el mateix centre educatiu, la decisió dels amics, el desig del propi alumne…
S’esculli el que s’esculli, el jove començarà a viure el seu procés d’aprenentatge postobligatori.
Quants alumnes s’han matriculat a Batxillerat i al cap de pocs mesos veuen que no és el seu camí? Quants alumnes s’apunten a un cicle formatiu de grau mitjà i abandonen per manca de constància i dedicació? El que semblaria aparentment un fracàs, en realitat no ho és. Aquests alumnes maduren, prenen consciència del que els ha passat, s’interroguen què volen fer i acaben triant una nova formació o una via laboral amb unes ganes renovades.
L’aprenentatge dura tota la vida i la formació professional ens hi acompanya de moltes maneres. Penso, per exemple, amb aquella jove de 22 anys que arriba d’un altre país i s’apunta a una formació professionalitzadora de 250 hores de durada per inserir-se en el món laboral; penso amb aquell jove de 34 anys amb un grau universitari que s’apunta a un cicle formatiu de grau superior de 2.000 hores de durada per adquirir uns coneixements tècnics superiors i ampliar les seves perspectives laborals; penso amb aquella persona de 48 anys que porta molts anys d’experiència treballant en un àmbit professional i vol acreditar oficialment aquestes competències; penso en aquelles persones de 50 o més anys que volen mantenir-se actualitzades davant d’un horitzó laboral que es perllonga, o penso amb aquelles persones de qualsevol edat que es veuen impulsades a canviar el seu itinerari professional cap a un destí més prometedor.
La nova llei de l’FP –en vigor des d’aquest mes d’abril– planteja tot un escenari d’oportunitats per acompanyar la formació de les persones –des del sistema educatiu i durant tota la seva vida laboral– així com dinamitzar les empreses i la societat en general.
La formació professional educativa i l’ocupacional s’integren. Es torna flexible, acreditable i acumulable al llarg de cinc nivells formatius segons la seva amplitud i durada: el grau A són les microformacions, el B els certificats de competència, el C els certificats professionals, el D els cicles formatius (Bàsic, Mitjà i Superior) i, finalment, el grau E preveu els cursos d’especialista o els màsters en FP.
La formació dels graus C i D tenen un caràcter dual, és a dir, els alumnes han d’alternar les hores de classe en un centre formatiu amb les pràctiques a una empresa o entitat durant una estada més o menys llarga.
La llei preveu tota una xarxa de centres d’FP: públics i privats, centres integrats d’FP, centres de referència nacional, centres d’excel·lència o centres estrangers de FP que vulguin instal·lar-se aquí.
També es té en compte la promoció de la innovació, la investigació aplicada i la creativitat en els centres d’FP amb l’existència d’aules tecnològiques i d’innovació que, amb estreta col·laboració amb l’empresa, aportin millores aplicables en els diferents sectors d’activitat.
El foment de l’emprenedoria, el coneixement de llengües estrangeres i la internacionalització de l’FP també forma part d’aquest nou impuls.
La nova llei de l’FP atorga valor a la formació professional, vol acostar-nos als estàndards europeus i democratitza l’apoderament de les persones al llarg de la seva vida laboral.
En definitiva, ens trobem davant d’un tren renovat en profunditat que marxa al servei de les persones, les empreses i l’administració per a construir un futur millor. Som-hi!
