Sempre he dit, i escrit, que tenim una tendència a mirar des de l’Empordà cap a baix, és a dir, cap a Girona, Barcelona i Madrid, i poca a mirar cap amunt, frontera, Perpinyà, Tolosa de Llenguadoc o Montpeller. Sovint parlem amb enyor de la Catalunya Nord, però el cert és, o a mi m’ho sembla, que la desconnexió entre els territoris cada vegada és més latent i palpable.
La prova està a les eleccions presidencials franceses; després de la primera volta, han quedat com a candidats elegibles el liberal Emmanuel Macron i l’extrema dreta de Marine Le Pen, que amb un relat atenuat manté una perspectiva política extremista, perillosa i molt aplaudida en certs sectors a casa nostra.
Els missatges polítics són clars, tot i que no sempre detectables, i les campanyes se centren més en la desqualificació personal que en explicar projectes polítics; fins aquí cap novetat. Le Pen ha estat capaç, Steve Bannon school, de simplificar al màxim un missatge que arriba a l’electorat i promet grans canvis amb receptes senzilles, poc creïble però efectiu; Macron intenta teixir aliances amb la resta de partits per continuar amb una política, no exempta de polèmiques, però dins els marges de la fins ara política europea.
A casa nostra tot això sembla que es vegi de lluny; hem après, malgrat considerar-nos oberts al món, a fixar-nos en el nostre cercle més immediat, i això vol dir a davant dels nostres nassos. Poca ciutadania sap que a Perpinyà, i a bona part del vessant mediterrani francès l’extrema dreta té una forta implantació i el partit de Le Pen, Ressemblement National, governa a ciutats importants; pocs ho saben i sembla que a ningú li preocupa.
No preocupa, tot i que per proximitat geogràfica, connexió històrica i vinculació emocional, seria per pensar-hi quan l’agitació contra la diferència, el menyspreu, l’exclusió i un enaltiment gairebé messiànic de certs lideratges, hauria de fer reflexionar si es té a menys de seixanta quilòmetres de distància; un cop de cotxe, vaja.
