Llegia al diari Ara un article traduït quan vaig ensopegar amb el mot «civilitat», i vaig ensumar que podia ser un anglicisme («civility»). Una arengada vermella (red herring, com diuen en anglès per referir-se a una pista falsa). Consulta al DLC. «Civilitat: Qualitat de civil, de qui té les maneres acostumades entre les persones que viuen en societat; demostració de bones maneres»; «Civisme: zel pels interessos i les institucions de la pàtria». Bufa! Em vaig refregar els ulls: ¿Havia estat utilitzant tota la vida una paraula («civisme») per parlar o escriure d’assumptes de la micropàtria, quan en realitat s’hauria d’emprar per afers de la megapàtria?

Encavalco aquesta reflexió filològica amb un problema de convivència social entre humans i mascotes, més freqüent als pobles que no a les ciutats (on no sovintegen els patis), i no és el de les femtes de gos (que també el patim), sinó la contaminació decibèl·lica per les bordades, els lladrucs, els guissos de gossos de talla pulmonar XL o XXL.

Parlaré del Balcó de l’Empordà, tot i que enflairo que el problema és recurrent en els municipis dormitori de la comarca. Parlo d’una colònia de 1.480 habitants, i un cens de dues centenes i escaig d’ànimes canines: La ciudad y los perros, com resava la primera novel·la de Vargas Llosa.

Vull creure, i és un desig sincer, que la major part dels propietaris de mascotes compleixen amb les seves obligacions; n’ni ha que no, i aquests ens obsequien als vilatans que per sort (?) estem jubilats o teletreballen amb simfonies gratuïtes durant l’horari diürn, que per més plaga s’ha allargat i tindrà més representacions durant l’estiu. Mesos enrere havia tingut el dilema amb una parella de gossos de raça acoquinadora d’una balconada de davant de casa: disculpes i amonestacions per part de la propietària per no haver-la avisat abans. Cap més lladruc al carrer artèria principal del poble fins que a mitja tardor un altre duet de cussos de raça ídem estrenen la temporada tardor-hivern-primavera a frec de casa d’un servidor.

Aprofito fa poc un dia, quan veig que els amos són al balcó, per encetar des del carrer una taula de diàleg: «Cal que estiguin tot el dia els gossos al balcó? Borden repetidament i molesten», «¿Lo molestan de noche?», «No, però de dia sí, i tinc dret a estar tranquil a casa meva», «Y los perros de otros vecinos y otras calles, ¿qué?», «Jo em queixo dels que em molesten», «¡Ya!, le molestan porque tenemos banderas españolas en el balcón, porque somos españoles». Amb aquesta frase de retòrica maquiavèl·lica (sense escrúpols) vaig donar per acabada la conversa entre sords. Sí, aquesta família llueix des del Dia de la Hispanitat dues banderes d’Espanya, una hissada i l’altra en posició de capa taurina. Hi ha veïns que s’hi senten provocats, però defenso el seu dret a exhibir aquesta senyera com el meu a tenir el drap de l’estelada penjant de la terrassa. Consulta als Mossos d’Esquadra: sí que n’hi tenen dret (d’acomodar les mascotes al balcó), una altra cosa és si borden a la nit. «I si ho fan de manera clamorosa en horari de matí i tarda?». El mosso admet que aquí pot haver-hi una llacuna legal. No és ben bé així. La llei 6 /1999 signada pel MH Jordi Pujol prohibeix l’allotjament habitual d’animals de companya en balcons. El quid és què s’entén per «habitual», adjectiu que per a mi implica una freqüència inferior a ‘permanent’.

Em direu que els ajuntaments haurien d’esclarir el tema amb unes ordenances; i tant, si fossin com les de la casa de la vila de Barcelona, però en un poble de tradició pagesa sense policia municipal ni capacitat administrativa per fer-les complir és com disparar amb pólvora de rei per abatre un ocell nociu o de mal averany.

«Peor es meneallo» aconsellava Don Quijote al seu amic Sancho («Let sleeping dogs lie» diuen en anglès). D’acord, deixem que els gossos jaguin en el seu matalàs, amb gibrelletes d’aigua i de pinso chow-chow al balcó, però amb la pacificació amb què els compromet el seu nou status, –«éssers vius dotats de sensibilitat»–, reconegut per una llei estatal recent. L’empoderament dels pets ja és gairebé comparable al dels humans, ja que les mascotes han esdevingut instruments per exercir la violència vicària («Si vas a la policia, mataré el gos»).

Avís i consell per a futurs compradors / llogadors d’habitatges en pobles dormitori. Cal assegurar-se que portes i finestres siguin dogbarkingproof (a prova de gossos lladradors), fora que trobin que els concerts canins són una mena de musicoteràpia.