Diumenge de Rams, passen pocs minuts del migdia. Al carrer Sant Pere es veuen les persones i famílies que venen de beneir el Ram a la plaça Pius XII, també coneguda com a Plaça de l’Església, i es barregen de manera imprecisa amb els turistes que comencen a veure’s per visitar el Museu Dalí i els que prenen alguna cosa a les terrasses del voltant aprofitant un matí radiant de sol acompanyat per un vent agradable i fresc.
Aquesta imatge, diria que tradicional de la Setmana Santa a Figueres -a voltes es reclamen certes tradicions que varen deixar de fer-se els anys setanta- i que dona el tret de sortida aquesta Setmana Santa que malgrat el seu nom, i ser l’època més rellevant de l’any litúrgic cristià, ha esdevingut una altra cosa en què s’intenta combinar –amb poca fortuna– l’oci amb certa religiositat.
El que sí sabem del cert, és que aquest any –després que comencés tot, com afirmava un entrevistat que encetava unes vacances després de dos anys–, la gairebé normalitat sembla que serà la norma. Tornen a veure’s cues per sortir de les grans ciutats, els pobles de costa es tornen a omplir com sempre i ciutats com ara Figueres, veu també com s’incrementen els visitants.
Com a societat, hem passat una molt mala època –molt més dolenta del que sovint recordem–, i aquestes seran les primeres vacances en què podem parlar de normalitat, de poder anar on es vulgui i fer el que es vulgui sense més restriccions que les estrictament personals.
Aquest inici per ara ha estat bo, molt bo, amb un temps agradable i primaveral –que falta ens feia– i on es poden trobar a l’entorn de Figueres el paisatge típic empordanès en la seva màxima expressió. El cel blau, intens, salpebrat de núvols blancs, i brisa suau, que permet veure l’anar i venir de la gent, i on cada vegada queda menys rastre de tot allò que ens ha estat acompanyant els darrers dos anys, que havíem normalitzat però ara ens retrobem amb el record del que era «abans que comencés tot».
