Fa poc vaig anar a la sala de lectura de la biblioteca Fages de Climent per consultar in situ l’obra de teatre inèdita de Montserrat Vayreda De l’Empordà a la Garrotxa, un maridatge de vides a pagès d’aquestes comarques que al llarg del temps han tingut algunes disputes literàries incruentes sobre la bondat de les terres i les gents que les habiten. En aquest drama en vers de malfiances, gelosia i enveges inicials, guanyen els dos bàndols, gràcies al caràcter afable i reconciliador de la Mariana, una pagesa empordanesa llogada per l’amo Esteve –propietari d’una masia esponerosa al país de mala petja– per ajudar la pubilla Tura en les seves tasques. La Mariana transmet un caràcter ferreny però noble i encisador, del qual es beneficiaran –a banda del fadrí Barretina– la pubilla, que es casarà amb el rabadà Esquella, i el vidu Esteve que proposa matrimoni a l’emporitana gallarda.

En completar aquesta lectura mecanografiada, em vaig preguntar per quins motius extraliteraris no es va publicar en vida de l’autora ni tan sols ara, a manera pòstuma, aquesta obra plena de localismes, escrita en la faisó més tradicional. Hom pot pensar que el teatre no s’edita si no es coneix per escenificacions reeixides anteriors. No és el cas de la peça de Vayreda, estrenada a La Cate pel grup Verdaguer l’any 1963. També em pregunto si els autors teatrals empordanesos vintage són prou coneguts i quantes de les seves peces principals han estat representades en odèons comarcals, que no siguin els barcelonesos. Una consulta d’urgència a la Història del teatre a Figueres 1816-1991 constata que el quadre de costums La romería de Recasens de Damasso [sic] Calvet, amb música del mestre Vilar, fou estrenada el maig de 1864 al Teatre Principal de Figueres; el sainet de Pou i Pagès Apretats, però no escanyats, o una llegua de mal camí la temporada de Quaresma del 1913.* De ben segur que n’hi ha hagut més del gènere que comento. Em temo, però, que l’elenc de gent de teatre representativa del costumisme comarcal d’abantes –meritori en nombre i qualitat– és força desconegut per als mateixos compatricis. Ens podem imaginar un teatre català sense adaptacions ni reestrenes dels seus clàssics com Pitarra, Guimerà, Rusiñol, Ignasi Iglesias o Sagarra? Els quatre darrers foren representats per l’Agrupació Talia a la Sala Escènica Edison a partir de 1951, en una remarcable feina de recuperació de la cultura del país.

Descarteu títols enganyosos com La noya del Ampurdà de Josep Vancells (1866) o Lo pagès de l’Ampurdà d’Anton Ferrer (1875), però intenteu gaudir en edicions de llibreter vell de La tramuntana (1900) de Teodor Baró, ambientada en una casa pairal propera a la frontera, La Mare de Déu del Mont (1893), La minyona del rector (1895) i La pubilla de Caixás (1896) del cadaquesenc Francisco Xavier Godó, amb ubicacions fregant el limes amb la Garrotxa; la comèdia L’endemà de bodes (1903) de Pous i Pagès, en una altra casa pairal d’un innominat Avinyonet.** Si volem reviscolar obres de recreació del passat llegendari, podríem fer el muntatge de peces encara verges com el drama líric Emporium (1906) d’Eduard Marquina, i el divertiment Empòrion, la de les tres muralles (editada el 2014) de Carles Fages de Climent; també el drama Sibila de Fortià (1900) de Damàs Calvet, o la propina d’una de les riqueses del folklore empordanès: la rondalla La fi del pare Gegantàs (1928) de mossèn Agustí Burgas, ambientada a Vilabaixa (¿!). I si féssim un remake de la comèdia xiroia Els bandolers de Cantallops (1951) del jonquerenc Francesc d’Assís Picas?

Seria encomiable que alguna institució cultural / algun mecenes de la pàtria emporitana promogués una Biennal de Teatre Costumista Empordanès, convidant i incentivant els grups de teatre amateur de la zona per representar algunes de les obres anteriors o d’altres, seguint els guions originals o bé adaptant-los.

Aquestes peces literàries no solament ens parlen dels estils de vida d’abantes, de creences, vicis i virtuts; també són prenys de paraules i modismes en desús, un guany gens menyspreable que podríem obtenir en aquests temps de davallada de l’ús social de la llengua catalana, intoxicada a causa de la plaga d’anglicismes i d’altres veus bàrbares.

*Amb gran èxit es va reestrenar a La Cate el març de 2009.

**Representada el 1959 per l’Agrupación Artística d’Espolla.