El confinament a què ens vam veure abocats per la maleïda pandèmia va portar a fer evidents altres recursos que feia temps que ja estaven en dansa però que no acabàvem de fer servir: les reunions online. I això ha facilitat moltes coses, com trobar-se amb persones allunyades geogràficament. També ha densificat les capacitats personals de cadascú a participar en diverses reunions en un mateix dia, fins i tot en un mateix matí o tarda: desconnectar-se d’una per connectar-se a una altra ha estat sovint una cosa més que habitual. De tant en tant, però, ganes de reunions presencials. Tenen un altre ritme i donen uns altres resultats. Segurament, compaginar les dues pot afavorir que es tirin endavant tasques en menys temps del que estàvem acostumats fins fa poc.

Però aquest online també ha comportat coses absolutament nefastes. Les grans empreses i també les administracions, en general, s’han apuntat a la moda. Ara, tot –o quasi tot– s’ha de fer online. Ciutadans de l’anomenada tercera edat ja s’han queixat dels problemes que això els comporta quant a la relació amb els bancs a l’hora de gestionar els seus diners, que hi tenen dipositats. Es fa difícil entrar en una oficina bancària si no és amb «cita prèvia».

Però és que hi ha estaments de l’administració on no només no es pot anar a l’oficina a fer una gestió ni a consultar un dubte, sinó que resulta laberínticament impossible demanar una cita. I si només és per aclarir un dubte? Tampoc es pot telefonar a l’oficina. S’ha de trucar a un número de telèfon estandarditzat, o a diversos, on t’atén una màquina que sovint no comprèn ni pot comprendre el problema que se li planteja. Hi ha opcions també de pàgines web, però tenen el mateix problema. I en moltes d’aquestes administracions ja ni es pot demanar cita. En alguns casos fins i tot t’aconsellen que vagis a una gestoria...

Aquesta moda online està passant també en el sector sanitari on des de fa ja un temps el cos mèdic acostuma a mirar més l’ordinador que no pas el malalt que té al davant, si li té... Em pregunto on es pot arribar en aquesta desatenció. Crec que s’ha perdut la noció que al món hi ha persones, no números, i que cada persona, a més dels deures «pagans» que se li atorguen, també té uns drets d’atenció i de resolució als seus problemes.