El Museu de l’Empordà s’ha obert a la ciutat. Una estranya afirmació per a un equipament que ara fa un any iniciava la commemoració del setanta-cinquè aniversari de la seva fundació a l’Institut Ramon Muntaner i el mig segle del seu trasllat a l’actual edifici de la Rambla de Figueres. Però les obres de reforma d’aquest equipament cultural, recentment inaugurades en la seva primera fase, van més enllà d’un manifest de bones intencions.
Dissabte de la setmana passada, vaig tornar al Museu de l’Empordà després de la seva reobertura. El primer impacte va ratificar les sensacions acumulades des de l’arribada del seu actual director, Eduard Bech. Això funciona. Feia temps, dècades diria, que tertuliejàvem sobre el seu futur. Ni el seu fons arqueològic de notable magnitud; ni la seva selecció de la pintura catalana dels darrers dos-cents anys; ni els dipòsits del Museo del Prado; ni la seva joia de la corona, la col·lecció clau per explicar el concepte d’escola de pintura empordanesa que arrenca a finals del XIX, semblaven suficients per atraure l’interès continu del públic. Una història amb llums i ombres, però injusta per un projecte cultural teixit per «l’esforç i la voluntat de múltiples individus i institucions», com recorda la seva web.
Tinc la certesa que, aquesta vegada, s’ha tocat la tecla correcta. L’actual projecte ha après de l’herència rebuda i està bastint un futur encoratjador per aquest cèntric equipament que ha d’actuar com a motor cultural de la ciutat i de la comarca. Per a mostres, l’encert d’acollir fins al 10 d’abril l’excel·lent exposició homenatge a un figuerenc il·lustre, Pere Portabella. Art i Vida; i la inauguració, a finals de mes, de Made in Figueres, ciutat cinètica, dedicada a la industrialització local, comissariada per Josep Algans, Manel Gràvalos i Francesc Guillamet i que es vertebrarà en diferents espais expositius. Tota una declaració d’intencions per a aquest museu fet a Figueres.
