Va coincidir que la setmana passada acabava de llegir l’assaig que el 2018 va publicar David Trueba, La tirania sin tiranos. Un assaig ple de reflexions i preguntes pertinents sobre la societat actual que hem creat i les nostres pròpies contradiccions.

Va ser aleshores quan va comparèixer el portaveu del Govern de la Comunitat de Madrid, Enrique Ossorio que, davant l’informe de Càritas en el qual s’assenyalava que a Madrid hi ha més d’un milió i mig de pobres, en va fer mofa dient que no sabia on devien estar. La presidenta del seu govern, la Sra. Ayuso, a qui tant els agrada riure les gràcies, no podia ser menys i, en seu parlamentària, es va reafirmar insistint que, efectivament, a Madrid no hi ha pobresa.

Com diu Trueba en el seu assaig, «som bèsties sense ànima, però carregades d’una enorme tendresa». No sé, però, fins a quin punt aquesta tendresa és fictícia, sincera o autoimposada en un món d’Instagram.

Tanmateix, hi ha moments en els quals un té l’absoluta i imperiosa necessitat de trobar una mica de sensibilitat en la política. No dic que no hi hagi polítics que no la tinguin, sinó que alguns, en el millor dels casos, la dissimulen molt bé. I, perdonin, però per fer un bon servei públic s’ha de tenir sensibilitat.

No penso que sigui demanar massa tenir sensibilitat per saber que les comunitats són complexes i que van més enllà del teu cercle de convivència; per ser conscient que en el teu país hi ha pobres i pobresa; sensibilitat per empatitzar amb ciutadans que estan patint; per conèixer realitats diferents de la teva. I sí, sensibilitat també per no menystenir entitats com Càritas que contribueixen a pal·liar situacions de famílies vulnerables amb problemàtiques desoladores i que, amb la seva ajuda, fan que aquest món sigui una mica més passable.

Negar la pobresa, impertèrrit des de dalt d’una tarima fent, a més, conyeta, és no tenir ni idea de què vol dir ser un servidor públic. Incompatible per ocupar un càrrec d’aquest tipus.

Inclús un dels grans teòrics de la política de l’edat mitjana, el cínic Niccolò Machiavelli, escrivia a la seva obra de referència, El Príncep als inicis del Cinquecento, que les coses d’Estat son com la detecció de la tisi: «si es coneixen amb temps –la qual cosa només és donada a homes prudents- els mals que s’hi produeixen es poden guarir aviat, però quan no se’ls detecta i es deixen créixer de manera que ja les veu tothom, aleshores no hi ha remei possible». Aquí de prudència, poca.

Tan pendents de la comunicació, l’enquesta, la superficialitat de la gracieta i el càlcul electoral a curt termini, es permeten la frivolitat i la barroeria de negar dades i amagar problemes sota les pedres. Suposo que deuen pensar que no és popular però la realitat és que són situacions que ells mateixos haurien d’intentar resoldre. Però ni les consideren. Ves que no acabem de perdre del tot la tendresa que pressuposava Trueba i ens convertim en simples bèsties.

En moments greus, calen més tones de tendresa que mai, sí, però, sobretot ruixats constants de sensibilitat. Amb això ja hi tindríem bastant guanyat.