El mot «maleta» no sovinteja en el món literari o periodístic. Els drames humanitaris de les migracions del segle XXI, tanmateix, ben segur que contenen equipatges amb relats escruixidors d’elegies, decepcions i d’esperances. «Perdre la maleta en el mar» també havia estat un eufemisme per justificar la manca de fortuna dels indians que tornaven a la seva vila marinera amb les mans a la butxaca. Les imatges dels fluixos d’ucraïnesos cap a països amigables ens mostren a les andanes poloneses famílies agombolades que es pregunten amb la mirada confusa com de tardà serà el retorn a la seva pàtria, quantes rentades de la roba que transporten a les maletes caldran abans de poder contemplar de nou els seus cels blaus i els grocs dels camps de cereals i gira-sol de primavera-estiu.

Més esfereïdores i esgarrifoses eren (ja no hi són?) les imatges dels refugiats sirians i d’altres pobles que també escapen de guerres, i de la misèria, en bots i barques a la deriva. Per a aquests els seus desigs i somnis de llibertat hi caben dins una motxilla, la maleta és un luxe per a viatges low cost organitzats per bandes criminals. La pel·lícula Mediterráneo sobre la tasca dels activistes de l’Open Arms és una crida a la solidaritat entre els humans, descriure aquest mar com un cementiri sense làpides hauria de ser només un sentiment d’idolatria com el que reclamava Joan Manuel Serrat (1971) en la seva bonica cançó («Si un día para mi mal viene a buscarme la parca / empujad al mar mi barca con un levante otoñal / y dejad que el temporal desguace sus alas blancas / y a mí enterradme sin duelo entre la playa y el cielo»). Tampoc hauria de ser el carrer o un sostre samarità l’estació de trànsit (molt menys terminal) de les nombroses famílies desnonades al nostre país, que dipositen les seves pertinences en fardells i bosses de brossa de mida industrial.

Es repeteixen les històries amargants dels nostres pares i avis, plenes de sarcasmes, de paradoxes, de malures de guerres… per a les quals els avenços tecnològics no han servit d’aturador, ans al contrari. El dret a viure en llibertat, individual o col·lectiva, s’ha volatilitzat una vegada més. La batalla fratricida entre russos i ucraïnesos i l’epígraf d’aquest article m’han dut a la relectura d’un llibre colpidor, que recomano a ulls clucs: La maleta (Chemodan, 1986) de l’escriptor i periodista Sergei Dovlatov (1941-1990), que va aconseguir migrar a Nova York amb una sola maleta, tot i que el règim soviètic permetia emportar-se’n tres fora del país. També em recorda el vers d’Antonio Machado: «Yo para todo viaje –siempre sobre la madera de mi vagón de tercera–, voy ligero de equipaje» (En tren). La metàfora es va fer crua vivència quan va haver de travessar a peu la frontera –com ell i la seva mare, mig milió de republicans més– camí de l’exili.

En aquesta línia de pensament, el novel·lista i poeta mallorquí Blai Bonet havia escrit: «A la pràctica, la realitat és que un home just és lliure si tot quan té li cap dintre d’una maleta» (La motivació i el film). No és cap filosofada, la major part dels terrícoles som justos, honrats i decorosos, les nostres maletes de cartró de mida XXL són plenes de virtuts i d’algunes taquetes morals o ètiques. La tragèdia sagnant i condemnable, no només amb retòriques, és que el 5% dels mortals (Putin, Bezos, Abramovich…), acaparen el 80% de la riquesa del planeta, que no serveix per ser feliços però sí per fer ostentació, que no és cap dret bàsic universal. Aquests són homes (i dones) que viatgen en avió (habitualment jets privats), amb maletins o valises de cuir de mida Small, alguns privilegiats gasten la marca RIP (Regularització, Inviolabilitat, Prescripció). No cal esclarir que alguns són maletins de fum màgic Made in Spain, amb sucursals de fàbrica en terres catalanes.