En ple Concili Vaticà II (1962-65), i en un moment anomenat de «guerra freda» (1947-89), el papa Joan XXIII, presagiant ja la seva mort (3/06/63), ens va deixar el seu Testament, no sols als creients catòlics, sinó a «tots els homes de bona voluntat», amb la seva encíclica Pau a la terra. Publicada l’11 d’abril de 1963, Dijous Sant, al cap de quasi seixanta anys després, continua sent un missatge actual en aquests moments de la segona guerra freda (després de 1991).
Aquesta Encíclica/testament és una crida a la pau, basada en «la veritat, la justícia, l’amor solidari i la llibertat, i no pas en la força de les armes». En un moment de profund estat de desordre; el segle XX havia començat amb una gran expectativa de progrés. Però la humanitat havia assistit, en seixanta anys d’història, a l’esclat de dues guerres mundials, la consolidació de sistemes totalitaris devastadors i l’acumulació d’immensos sofriments humans.
Dos anys abans de la Pacem in terris, el 1961, s’erigí el «mur de Berlín» per dividir i posar l’una contra l’altra no sols dues parts d’aquella ciutat, sinó també dues maneres de comprendre i construir la ciutat terrena. A més, precisament sis mesos abans de la publicació de l’encíclica, mentre a Roma s’havia inaugurat feia pocs dies el Concili Vaticà II, el món, a causa de la crisi dels míssils a Cuba (octubre 1962), es trobà al llindar d’una guerra nuclear. El camí vers un món de pau, de justícia i de llibertat semblava bloquejat. L’ús de les armes atòmiques l’hauria transformat en un conflicte que hauria posat en perill el futur mateix de la humanitat.
En l’Assemblea General de l’ONU del 13 de maig de 1963, amb motiu del lliurament solemne de la Pacem in terris a U Than, secretari general de l’organització, el cardenal Suenens comparava l’encíclica a la Novena simfonia de Beethoven, simfonia de la pau. Deia que en el document hi ha un tema fonamental, quatre moviments i un final. El tema crucial és que la pau entre els pobles reclama la veritat com a fonament, la justícia com a norma, l’amor com a motor, i la llibertat com a clima.
Joan XXIII diu que la pau perilla quan no es tenen prou en compte els dos elements essencials de la vida en societat: la persona i la comunitat. Si s’elimina la persona, es cau en el totalitarisme; si es nega la comunitat, es cau en el totalitarisme anàrquic: tant l’un com l’altre s’oposen a la pau.
Aquesta encíclica va ser censurada a Espanya per les autoritats franquistes, i alhora, va obrir el Vaticà als països de l’Est, governats per règims comunistes. Fonamentant aquest missatge en una cita del Nou Testament: «El fruit de la justícia neix de la llavor que han sembrat en esperit de pau els qui treballen per la pau» (Jm 3,18).
El papa Francesc, en la seva carta Fratelli tutti, ens diu que «cadascú de nosaltres està cridat a ser un artesà de la pau, unint i no dividint, extingint l’odi i no conservant-lo, obrint les sendes del diàleg i no aixecant nous murs» (FT 284). El papa Francesc, en aquests moments de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, s’ha proposat ell mateix com a mitjancer per negociar la pau.
Molt més que el «No a la guerra!», que es crida a totes les places del món, fer una crida a la pau, com va fer el papa Joan XXIII, és mirar en positiu el missatge de la veritat, la justícia i l’amor, que estan conculcats en aquests moments de fake news, d’injustícies i d’odi entre les persones i els pobles.
Mentre segueixen les mostres de solidaritat i d’ajut als milions d’ucraïnesos que estan marxant de casa seva, ens cal continuar treballant per la pau, la justícia, l’amor i la veritat, aquí i arreu. La por al «botó vermell», com en el conflicte del 1962, ens ha d’esperonar a treballar per aconseguir una pau justa i veritable, fent possible que la carrera armamentística tingui un fre i un final que permeti invertir les immenses quantitats de diners per reconstruir les ciutats i treballar per un món més just.
