Des de temps remots, l’home s’ha cregut l’amo del temps i ingènuament, l’ha volgut controlar. Fins i tot n’hi ha que parlen de poder comprar-lo. Però és quelcom indomable, incontrolable i misteriós que, com una anguila, s’escorre de les mans i ningú sap què té per dins.

El temps es perd? Com els habitants d’aquell poble, que diuen que s’aixequen abans per estar més estona per sense fer res?

Els catalans tenim un verb meravellós i de mala traducció: «badar», que també té difícil definició, ja que podria referir-se a posar la ment en blanc, no pensar i «deixar córrer el temps», que no perdre’l.

Es pot recuperar el temps perdut? En una cursa, potser, però en la vida, «el temps passa inescrutable», ens arruga, ens omple de records, d’experiència i ens pren salut, agilitat i memòria.

Amb l’edat s’aprèn a tenir més «temps per a nosaltres», per poder fer el que ens agrada, allò que el tràfec diari «no ens deixa temps». Tempus fugit ja citava Virgili abans de Crist, el «temps que passa volant», deia la mare.

El temps que potser ens va mancar per veure créixer els fills o el que vàrem estalviar en cuidar dels nostres ancestres.

Les parelles poc avingudes «es donen un temps», com si aquesta donació curés ferides i afavorís una reconciliació, poc probable.

Si no, «temps al temps», esgrimeixen els que demanen que, amb «el pas del temps», se’ls doni la raó.

L’home s’ha capficat en voler dominar el temps, en mesurar-lo, partir-lo en porcions en forma d’hores, de minuts, fins i tot segons pels més esperitats.

I endur-se’l al canell, abans a la butxaca, ara al mòbil, fer que quadri de sol a sol, per tornar a encetar les hores i tornar a la roda.

Fins i tot, a l’hora de fer aquest article, ha aconseguit que «durant el temps» que he emprat en escriure’l hagi estat la paraula més repetida, aclaparant gairebé el 6% de text.

Poques coses tan misterioses com el temps, allò que omple la nostra existència vital, que també està «limitada en el temps». Però no us preocupeu perquè, per molt malament que vagin les coses, tots sabem que «el temps tot ho cura».