Avui em prenc el privilegi de parlar de la Lluïsa Padrosa. La conec des que era ben petita, quan anava a veure la meva àvia: era una de les àvies del carrer Oliva, l’única que no em deia Angelina petita, cosa que li agraïa profundament. Potser si quan anava a passar la tarda a casa l’àvia per fer-li companyia i ajudar-la, en comptes d’anar a casa d’una altra veïna a cosir hagués anat a casa la Lluïsa, hauria tingut l’oportunitat de compartir les meves inquietuds republicanes, sense que em diguessin que era massa petita i que això de la independència eren bestieses. Potser, si la primera vegada que vaig sentir el nostre himne no hagués estat a casa de la meva millor amiga, sinó a casa seva. Molts potser, però tot passa per algun motiu, i aquest potser de tenir els adults en contra sense explicacions, va fer refermar-me en què l’única via era la República Catalana. En aquell moment, no hi tenia gaire contacte però, de més gran, quan vaig venir a viure al seu carrer, sí que n’hi vaig tenir i agraeixo tots aquests moments amb ella.

Teníem pendent per a després de la pandèmia, anar a veure-la amb la meva nena i una amiga perquè els expliqués el bombardeig a Figueres, les seves vivències durant aquell temps i que els ensenyés el vídeo del reportatge Silencis. Figueres sota les bombes 1938-1939. La Lluïsa m’havia explicat com, en aquells dies, sempre duia un pal a la butxaca i quan sentien les sirenes se’l posava a la boca.

Sempre que te la trobaves al carrer, hi feies petar la xerrada, i sempre et demanava com estaves i com anava la família. Ella era una veïna com les d’abans; portem una vida tan estressada que ja no coneixem ni els veïns del bloc.

Ferma creient dels valors d’esquerra, va votar l’1 d’Octubre, i la trobaves a totes les manifestacions que podia anar. Era una dona amb molta empenta, admirable, ferma, feminista i lluitadora. De gran vull ser, com a mínim, la meitat de com era ella, amb aquella energia i aquelles ganes de fer coses.

Tenia una senyera al balcó i una al terrat; a la del balcó hi cosia a sobre el domàs de “Llibertat presos polítics”, i quan es feia malbé la treia i la tornava a cosir, i tot i que li feia por que no li cremessin, la va continuar penjant.

No hi ha paraules que puguin explicar com em sento d’haver perdut la Lluïsa, de saber que ja no la veuré més passejant pel carrer ni hi podré compartir aquelles xerrades que semblava que canviaríem el món.

Sempre duré la veïna republicana, com li deia jo, al cor.