Tenim unes muntanyes a la comarca que són una meravella. Qui en tingui dubte, deu ser cec, daltònic, o potser monjo de Montserrat. Però no pretenc fer un joc amfibològic; no parlaré de paisatges ni orografies, sinó de tresors, dels quals les muntanyes empordaneses van plenes de mites i llegendes. Les més preuades al mercat negre asiàtic serien les del Sant Greal al castell de Sant Salvador i les de les cabres d’or –en plural– del castell de Quermançó i del de Rocabertí. La més coneguda és la que prové de Vilajuïga: amagada pels jueus en la seva partença de la península Ibèrica, o traslladada endebades per un rei moro que al llarg d’unes rutes soterrades volia dur-la fins al Port de la Selva, fugint d’un cristià noble, però que va quedar desorientat enmig de la foscor; així la descriu i resumeix Maria Terrades al Romanç de la cabra d’or («Mai trobarien sortida / ni el rei moro ni la cort»). Dels racons verderencs d’aquesta fugida fracassada es nodreix la versió que en fan els palauencs. La cabra del castell de Rocabertí no era salvatge sinó d’un ramat, sacrificada per enganyar els sarraïns en el setge de la fortalesa; per celebrar la victòria els jonquerencs varen fer una reproduccció daurada de la bèstia.
La literatura moderna d’aventures de ficció també ens ha fet propostes de recerca de tresors en el marc del monestir de Sant Pere de Rodes i rodalies. Opus Spicatum (2010) d’Eugeni Verdú dona feina a un arqueòleg que ha de rescatar els secrets d’una troballa mil·lenària; Sergi Palol a El tresor del Cap de Creus (2011) proposa una intriga en què uns versos de J.V. Foix són la pista d’un tresor medieval. A La muntanya de les relíquies (2013), del folklorista badaloní recentment traspassat Joan Soler i Amigó, el tresor que cerquen monjos, soldats, cristians, moros i jueus, bruixes i sants, a la meitat del segle X són els ossos de sant Pere; la trama segueix el fil d’una llegenda citada per Jeroni Pujades. Marcel Lacroix, el càtar ignorant (2020) de Jordi Barrufet ens conduirà a l’amagatall, delineat pel Mestre [de] Cabestany, de la Bíblia il·lustrada de Rodes.
Ara que estan de moda els jocs d’escapada (escape room), us en proposo un força original. Me l’ha inspirat un dels voluns de l’Arxiu Històric Fotogràfic de Palau-saverdera, encara inèdit, de l’Àngel Roig i Turró, el Joan Amades palauenc. Amb una colla veterana de trescadors muntanyencs del poble va organitzar unes expedicions èpiques de primavera-estiu des de l’abril del 2003 fins al 2012 (ja en solitari). Feia temps llavors que el rec del Viveret havia esgotat les reserves d’or fos. Les caminades des de Vilajuïga, Palau, la Selva de Mar, el Port de la Selva, Roses i Cadaqués tenien una altra missió. Equipats amb vergues i barnilles de nova tecnologia, les gambades alternades amb passes curtes i mesurades els duien a masos històrics com la Perafita, la Pallera, de la Granja, Margall, Magí, de la Mata, Pujolar, el tram entre el dels Rabassers de Baix fins al Fangal, Paltré, Bufadors, el mas Puignau…
A l’encop els seus cinc sentits fruïen de la contemplació de la roca Miralles, la Font de les Roques Planes, la vall del mas Pujolar, la corregada i rec de la Roca Ventosa, la Font de la Bassa, el coll del Bosc, el de la Coma, el de la Verderola, el rec de Sant Onofre, la taula dels Lladres, les cales costaneres…
El resultat final va ser la descoberta i senyalització d’onze rius i llacs subterranis, alguns de considerable llargada de detecció (vint metres). Amb els cicles de sequera que ens assegura el canvi climàtic, no trobeu que aquestes reserves de tresors hídrics seran més cobejades que qualsevol cabra, vaca o elefant daurat (especulació i malbaratament urbanístics)?
