Diuen que els diners no donen la felicitat, però hi ha qui assegura que hi ajuden força. El problema, avui, però, en aquest món en el qual vivim, és la manera desproporcionada i veritablement indecent en què estan repartits. Es troben acumulats en poques mans –que difícilment poden gaudir de tot el que tenen, però que acaparen sense miraments– i no es permet que arribin, ni amb les mínimes quantitats indispensables, a una gran majoria de la població de la Terra que viu de manera marginal.

A aquestes persones milionàries, que acostumen a fer «generosos» donatius, se les hauria de mirar amb lupa. S’haurien d’investigar els seus negocis per veure com s’ho fan per treure tants de diners d’una feina que hauria de ser honesta en tots els àmbits de la societat, quan la majoria d’autònoms les malden per arribar a finals de mes. Hauríem de preguntar-los-hi si... Paguen salaris adequats? L’horari laboral i les condicions de treball són dignes? La producció de les seves empreses és respectuosa amb el medi ambient? Liquiden els seus impostos de manera correcta? Potser encara trobaríem més preguntes, i segurament les respostes no aguantarien un judici ciutadà.

Però deixem el que en diuen diner privat –que potser, a partir d’una quantitat acumulada i de la manera d’acaparar-lo, podríem discutir fins a quin punt és tan privat– i anem al públic. Sembla, o almenys això ens diuen, que no hi ha diners per mantenir un sistema de salut públic amb les condicions i la dignitat que es mereix, ni tampoc n’hi ha per fer el mateix amb l’educació, ni amb la cultura, ni amb l’agricultura, ni amb el medi ambient, ni... Però... ai, carai! Resulta que se’ls gasten en armament per destrossar països i matar gent... Com podem admetre-ho? O potser pensem que nosaltres també voldríem poder gestionar empreses opaques i guardar els diners en paradisos fiscals? O bellugar-nos entre «l’alta» política per mirar de participar en el joc brut de la corrupció? És això el que ens agradaria? Que vagi jo bé i que els altres es «fotin»? Si és això el que pensem, no anem pas bé. Aquest esperit és el que està portant el planeta i la societat mateixa al caire del precipici. Si pensem que no tenim deures amb les generacions que venen i que ja s’espavilaran amb el que trobin, vol dir que som d’una insolidaritat despietada, i que si és veritat que existeix una llei de causa i efecte que actua com un bumerang, no trigarem a sentir-ne els efectes.