Aquest volia ser un article optimista. Parlar d’espàrgols i d’ocells, del bon temps que ja s’acosta després del túnel hivernal. Però en una època en la qual les estacions de l’any ja no es descriuen amb les temperatures ni amb la climatologia, que fa calor quan ha de fer fred, et congeles quan no caldria i no plou quan ha de ploure –de fet gairebé mai–, ni això avui dia és possible...

Greu i recurrent és la sensació de desànim de la població en els últims anys. Em refereixo als constants esglais que els ciutadans de peu patim, les contínues sotragades de les economies domèstiques, amb motius insospitats i que en moltes ocasions s’escapen del nostre simple abast de comprensió, ja que es deuen a factors socials o macroeconòmics d’ordre mundial.

Veníem de l’amarga crisi econòmica d’inicis de segle i, quan semblava que ens estàvem recuperant, vam enganxar una pandèmia del tot imprevisible que ha tingut el món aturat durant dos anys. I ara que començàvem a albirar la fi de les rigoroses mesures adoptades i, per tant, a aixecar el cap, el ressorgiment de l’amenaça imperialista russa posa contra les cordes a la vella Europa i giravolta l’statu quo internacional de tal manera que tots els subministraments bàsics per a la nostra subsistència pugen de preu, les inflacions es disparen estratosfèricament i, en conseqüència, tots som més pobres a cada hora que passa.

Recordo que fa molts anys em vaig dedicar una bona temporada al món de les assegurances i era patètic veure com cada any apujaven irremeiablement els preus de les pòlisses. Molt interessant escoltar les peregrines excuses de les asseguradores per a fer-ho, que responien a motius tan inversemblants com un sisme submarí al Japó o un atemptat a les Filipines. Els companys de despatx ens delíem per veure aquell senyor trist i compungit que cada final d’any venia des de Barcelona i fèiem una porra per encertar la desgràcia que utilitzaria per justificar l’augment anual. Sens dubte fou una bona experiència que em serví per a entendre que no hi ha res a entendre.

La majoria dels patiments actuals que tenim els lectors d’aquest setmanari no són els de la població d’un país en guerra o dels territoris amb permanents problemes humanitaris de fam o de sequera. La vida i la felicitat dels humans moltes de les vegades són per comparació i aquí encara estem prou bé. De moment.