Tinc el costum de sentir-me de tots els llocs on he viscut i treballat i aquesta posició a vegades m’ha comportat problemes per les expectatives que m’he creat en aterrar en una població determinada. M’he sentit i em sento ciutadà de Cruïlles, la Bisbal, Corçà, Girona i Figueres, per la relació que he tingut o tinc amb aquestes poblacions. Però l’Escala és diferent. Aquí hi vaig néixer, els meus pares m’hi van criar, vaig fer els primers amics i em vaig iniciar en l’ofici que finalment he acabat exercint, gràcies a la imaginació, el mestratge i l’amistat de la Montse Pous i en Lluís Bruguera.

Tot i que no visc el dia a dia del poble, soc capaç d’adonar-me de la transformació que ha experimentat des de fa dècades. La Flama Olímpica del 92 hi va arribar amb Rafel Bruguera d’alcalde i gràcies a aquell esdeveniment es va construir, per exemple, un passeig fantàstic que condueix a Sant Martí d’Empúries. Els successors, Josep Maria Guinart i Estanis Puig, van continuar desenvolupant importants projectes molt necessaris per a un municipi que viu en bona part del turisme.

I ara fa set anys va arribar, com sortit del no-res, l’actual alcalde Víctor Puga, que ha seguit les petjades dels seus predecessors, imaginant com volia que fos la ciutat. Amb un equip heterogeni i un garbuix d’ideologies diverses, ha fet el que estava a les seves mans per portar a la realitat allò que tenia al cap. Em vaig equivocar amb Puga quan vaig pensar i dir que el front marítim el conduiria a la ruïna política. No només no va passar, sinó que en va sortir reforçat amb una de les poques majories absolutes de Girona.

D’aquí a poc més d’un any hi ha eleccions. L’alcalde, tot i que no ho ha oficialitzat, sembla que no té cap intenció de tornar-se a presentar, i si fos així, ningú ha tret el cap per rellevar-lo. Els projectes continuen inalterables i Puga pot pensar que n’hi ha prou per tornar a guanyar uns comicis sense ell. Es pot equivocar, o em puc tornar a equivocar jo, o potser tornarà a ser el candidat.