Divendres 11 de març. Passen pocs minuts de les set del matí, i per primera vegada en molts mesos –de fet per primera vegada des de l’inici de la pandèmia–, l’estació de tren de Figueres registra un nombre similar d’usuaris al que era més o menys habitual veure abans d’aquest lapse de temps de dos anys. La pandèmia ens ha anat arraconant, de manera que havíem assimilat que el silenci, els espais mig buits, les soledats no compartides eren la norma i no l’excepció.
El viatge de tornada, a quarts de quatre, em confirma la tendència detectada de bon matí, i els vagons tenen la vida habitual d’un trajecte en tren amb viatgers mig avorrits, mig endormiscats que esperen arribar a la seva destinació llegint algun llibre, repassant el mòbil o mirant-se alguna sèrie que tenen descarregada a la tauleta.
Dos anys després, en baixar a l’andana i veure un petit reguer de gent que camina a poc a poc cap a les escales que els conduiran a la plaça de l’Estació, molt similar al que habitualment podia veure’s abans de la pandèmia, hom té la sensació que encara que hàgim d’anar amb mascareta i continuar vigilant, sí que estem més a prop del final del malson que va començar ara fa dos anys.
Probablement, altres persones hauran detectat en algun altre element aquest retorn a la gairebé normalitat, de la mateixa manera que d’altres potser encara no han trobat allò que els faci veure que tot allò està en vies no d’acabar, però sí de convertir-se en una altra cosa.
Tots tenim present el record dels carrers de pobles i ciutats buides, silencis del nostre entorn, l’esforç sempre poc agraït als sanitaris, enclaustrament obligat, la por permanent; sentiments i sensacions que la majoria de nosaltres no havíem experimentat però que, sospito, podria tornar a passar. La pandèmia no ha acabat, tinguem-ho present.
Escrivia Montaigne «no hi ha cosa de la qual tingui tanta por, com de la por»; i potser aquesta por és un dels aprenentatges que no sé si haurem interioritzat.
