Si fos una cançó, ja seria un clàssic. Fa mesos que escolto arreu una melodia queixosa. Primer va arribar de fora de les nostres fronteres. En pocs mesos, com tot bon one-hit wonder, la cantarella ha sovintejat entre amics, coneguts i saludats del sector de la restauració: «No trobem cambrers!». I quan apareixen, molts són matrimonis de curta durada i amb un alt grau d’infidelitat.

Sempre he cregut que treballar a la restauració era qüestió d’ofici. Més enllà de la necessària formació, penso que és d’aquelles feines que necessita vocació i moltes gotes de passió. L’èxit o el fracàs d’un establiment depèn de molts factors, però la cara visible és aquest personal de sala que ara escasseja com mai perquè la pandèmia ha accelerat el seu èxode cap a altres sectors més estables.

En els últims anys, ens havíem acostumat a meravellar-nos amb els reconeixements a molts professionals –cuiners, en especial– que ens són pròxims i a altres coneguts a través dels mitjans. Però la situació pandèmica ha visualitzat, com en molts altres àmbits, les debilitats de la restauració i també de l’hostaleria, en el seu conjunt, sense importar les estrelles Michelin acumulades.

I aquí ens trobem, a les portes d’una campanya de Setmana Santa on estarem davant d’una quasi normalitat, amb el permís de Putin. Una represa econòmica per un sector que desitja deixar enrere una etapa d’extrema inestabilitat i que arriba marcada per una insuficiència de professionals qualificats.

Aquesta situació sorprèn encara més en una comarca on el turisme té un important pes específic en l’economia i que manté, d’altra banda, una alta taxa d’atur sobretot entre els més joves. Si volem evitar la cronificació del problema, necessitem potenciar, dignificar i reivindicar la formació de professionals però, també, despertar vocacions i fomentar les passions.