Aquest epígraf el reservava per a un article monogràfic sobre literatura de ficció de la retreta republicana a les acaballes de la Guerra Civil a Figueres i comarca. De moment us en faré quatre cèntims. La filla del gudari de Teresa Pàmies (1997): un matí de bombardeig un xicot basc acull sota la seva flassada militar una jove barcelonina aterrida; tractant de treure-li l’esglai del cos, la deixa prenys, i la jove haurà de sobreviure fingint ser la tieta de la seva filla. L’autor figuerenc Agustí Vehí (Abans del silenci, 2009) trasllada dos policies de la República a la capital emporitana sota les bombes franquistes per descobrir l’autoria de tres crims passionals comesos durant la guerra.

A la novel·la de J.N. Santaeulàlia La sorra vermella (2017), una jove comunista-catalanista barcelonina es posa de part a Figueres, ajudada per una infermera anglesa; no pot ser evacuada a la frontera i els nacionals la detindran per ser jutjada i executada a Barcelona.

Amb la narració El murciélago (dins Banderes dels altres, 2019) l’escriptor banyolí recrea el duel d’aviadors per sobre de les vinyes de la carretera Vilajuïga-Garriguella entre Hans Friedrich Bolz i Josep Falcó el 6 de febrer de 1939.

La portada d’aquest Setmanari del 8 de febrer anunciava continguts d’evocacions funestes: «Figueres i Llers reviuen l’horror de la Guerra». La lectura de la història d’una foto inèdita de la plaça del Gra de Figueres un 6 de febrer de 1939 (Josep Algans) em va impactar d’allò més. Sens dubte, la foto esdevindrà icònica i el teletip que l’acompanya un altre paradigma de com els vencedors (des de Juli Cèsar fins a Franco) redactaven les cròniques bèl·liques. «Amb el poc que les hordes roges no els han pres, els pobres fugitius malviuen, pernocten a cel obert i poden menjar calent per primera vegada des de fa setmanes». Una imatge de la misèria, de l’horror… i de l’error del fanatisme propagandístic. M’imagino el periodista, abans d’enviar foto i missatge a l’agència austríaca Schostal, captant amb el zoom de la càmera el sentiment que els alemanys han definit com a Schadenfreude, el gaudi pel dolor aliè.

Confesso que no estic prou vacunat per acceptar la tergiversació dels fets històrics sense que s’irritin els meus budells. El diari falangista Azul ja va intentar falsejar la veritat sobre Guernica, «incendiada y convertida en ruinas por las hordas rojas al servicio criminal de Aguirre, presidente de la república de Euzkadi [sic]».

Ignominiosa va ser l’ocultació durant 75 anys –per ignorància del franquisme i de la democràcia borbònica?– que havia estat la Legió Còndor nazi qui va bombardejar quatre pobles pacífics del Maestrat per provar els Junker 87 Stuka un any abans de la fi de la guerra.

La salvatjada de Líster a Llers no té perdó ni adjectius als nostres diccionaris per qualificar-la. Però no ens enganyem. Si la Luftwaffe hagués necessitat experimentar a les acaballes de la guerra la força expansiva i/o demolidora de nous avions o d’armament, ni la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries s’hauria salvat de la crema i devastació. La malifeta hauria estat obra de les moscas o dels chatos republicans.

La voladura de Llers el 8 de febrer no va ser l’únic episodi vergonyós de la retirada de l’exèrcit republicà. Paul Preston (El holocausto español, p. 562) relata el desacatament a les ordres de Negrín de custodiar un grup dels presoners nacionals evacuats a finals del gener a Girona, que podrien servir com a bescanvi. Un camió amb 30 soldats a les ordres del comandant Pedro Díaz va recollir els presos a Pont de Molins per dur-los a Roses, però el comboi es va aturar en el còrrec de Can Tretze i varen executar i calar foc a les 42 víctimes, el bisbe de Terol inclòs, el 7 de febrer. Aquesta retreta militar també conté alguna pàgina lloable. Una secció es va allotjar a Palau-saverdera deixant emmagatzemada la càrrega de tres mil quilos de trilita a la Cooperativa. A l’hora de marxar, el capità Yagüe, un peruà de les Brigades Internacionals, va voler regraciar l’hospitalitat dels seus amfitrions: «¿Qué puedo hacer por ustedes?», «¡Llévense el polvorín que tienen depositado en la Cooperativa!». Qui sap si, gràcies a aquest gest, el nostre poble no ha estat rebatejat Palau-safumera.