Divendres al vespre. Escenari del Teatre El Jardí de Figueres. Ni un seient buit. Diumenge a la tarda. Sala La Cate. Ni un seient buit. Ple absolut a ambdós espectacles: Confitura de codony de la companyia La Llarga i Maria i Elena de Taller de Teatre. En comú: l’ADN altempordanès. Que a Figueres hi ha interès per les arts escèniques, tant davant com darrere el teló, també per part de molta gent jove, ja fa temps que se sap. Un món alimenta l’altre i és bo, tal com ha passat amb La Llarga, que el món local els aporti gasolina per continuar endavant.

Rebecca Alabert i Marià Llop fan un bon tàndem. Amb el projecte que tenen en comú des de fa uns anys, La Llarga, no s’han acomodat i han volgut arriscar portant a escena un text de nova creació d’una dramaturga catalana a l’alça, Sílvia Navarro, qui va viure amb nervis i emoció l’estrena absoluta al Jardí. Per primer cop, La Llarga escollia aquest escenari per presentar el seu nou muntatge. De fet, potser s’esqueia, ja que les referències al territori són constants: un jove empordanès que s’allunya de Barcelona per tornar al poble i que troba en l’antic mas dels avis un filó per explotar i atraure públic barceloní a la recerca de noves experiències. El text és fresc, divertit, crític i realment destil·la molt cinisme produït pel xoc entre l’idealisme i la realitat del món rural en ple segle XXI. Amb aquesta bona base i un ritme molt àgil, els dos actors van embrancant-se i metamorfosant-se en diversos personatges, alguns d’ells molt ben executats. Exultant Rebecca Alabert transformada en una funcionària amb una verborrea imparable i en el sensacional espectre de l’àvia.

La segona proposta teatral va ser Maria i Elena, dos monòlegs d’un tàndem creatiu d’alta volada: Dario Fo i la seva dona, Franca Rame. Són dos textos escrits fa quatre dècades i que, tal com va fer notar el director Alfons Gumbau, ens continuen interpel·lant de tu a tu. Qui els va donar vida va ser l’actriu Maria Elena Heredia qui, molt encertadament, va saber passar del personatge d’una dona treballadora, mare i esposa sobrepassada per l’estrès de la vida quotidiana a una dona segrestada, colpejada i violentada. Aquest darrer monòleg no era fàcil de dur a escena i Heredia ho va brodar transmetent el terror de la víctima que no era altra que la mateixa autora. Lloar l’encert dels programadors anunciant que faran noves sessions –molta gent es va quedar fora– i que milloraran la visibilitat del primer monòleg que es va fer al rebedor de La Cate.