Quan la gent ha patit, hem de reconèixer el patiment. És un deure que tenim. Ho vaig escriure amb molt mala lletra -més mala lletra encara que la meva ja habitual- en un quadern de tapes vermelles. Ho vaig apuntar quan ho va dir, no ben exactament així, però era això, el director del Memorial Democràtic, Vicenç Villatoro, a la presentació del documental Llers, el poble que va esclatar en mil bocins, el 6 de febrer a Llers. Em va semblar un resum de tot. Un resum de perquè feia molt de temps que en parlàvem, de perquè tot es va començar a moure a finals de setembre i de perquè aquell diumenge el Centre Recreatiu de la plaça del Ramal estava ple de gent.

En Jordi, la Conxita, la Teresa, la Mercè, la Carmeta, l’Enriqueta, en Joan, la Lola, en Facundo, la Maria, la Catalina, la Clara i l’Esteve ho expliquen molt bé. Amb generositat immensa miren al passat i hi posen paraules. El seu passat i el de molta gent. El patiment compartit per uns anys de guerra, de destrucció, de penúries, de separacions de la família, de desaparicions i de morts. Com ara a Ucraïna. Sí.

L’església de Llers s’havia convertit en un polvorí on les tropes republicanes perdedores i en retirada havien acumulat tones i tones de dinamita. La recorden gran, immensa. Com recorden aquells carrers estrets i costeruts de la seva infància. El 8 de febrer del 1939 l’església la van fer explotar. Testimonis del documental que van marxar a les cabanes dels camps del voltant recorden el soroll, veure pols i fum de molt lluny i quan van tornar... runes i més runes. Dramàtic, incomprensible i absurd. Només elles i ells ens poden parlar d’aquell Llers d’abans i d’aquell patiment i d’aquell dolor. Nosaltres les hem d’escoltar.

Les tretze persones que us vau asseure davant la càmera per compartir records d’aquell dia sou el fil principal que ha acabat convertit en un teixit d’un gran valor. La resta de fils són l’aposta de l’Ajuntament de Llers per recuperar la memòria històrica; la feinada de la regidora de Cultura, Maite Oliva, per liderar-ho; les hores que no es veuen de tothom que treballa al consistori; l’equip de Zeba Produccions per entomar l’encàrrec, i de l’Alfons Romero, l’Antoni Bonal i l’Enric Pujol que hi posen l’imprescindible context històric. N’hi ha molts de fils, perquè moltes i molts familiars vau animar la vostra gent gran perquè en parlessin. Ho he dit molts cops, a mi només em queda agrair la confiança, perquè més que feina ha estat un honor ser-hi. És tan bonic cada treball que m’heu ensenyat que adolescents de Llers han fet a l’Institut, cada cop que heu trucat el timbre de casa perquè heu trobat documents o fotos, cada WhatsApp dient que us heu emocionat... Tot això no hauria passat si aquestes tretze valentes i valents no haguessin dit que sí. Queden encara molts fils per fer més gran aquest teixit de coneixement, reconeixements i record.