Algunes tardes són ben pesades, no fa? Havent dinat, amb aquella son que ve... Un bon remei poden ser els jocs de paraules, com els que anuncia aquest títol. Vegem: «El senyor Jourdain es pensava que parlava en prosa sense adonar-se’n, però, del fet que parlava en vers lliure». Un clàssic de Sòfocles: «Casar-se o romandre solter, qualsevol solució que triïs te’n penediràs». «En cada bes, n’hi ha un que besa i un que és besat». O aquell de l’humorista Godoy: «Alguns matrimonis acaben bé, molts altres duren tota la vida». De Nietzsche: «La dona és el segon error de Déu». O aquest d’Oscar Wilde: «Els homes que passen dels setanta poden oferir a les dones un amor per a tota la vida»...
De Bismarck, ara: «Mai no es menteix tant com abans d’unes eleccions, durant una guerra o després d’una cacera». Per cert, heu sentit a parlar de la Llei de Murphy? Aquella de la torrada i la mantega... Doncs pareu esment: «La Llei de Murphy no va ser anunciada per Murphy, sinó per un altre que es deia igual». Fiquem-nos ara en política: «Hi ha persones que els agraden les salsitxes i respecten les lleis, perquè mai no han vist com es fan ambdues coses». «No s’amoïnin, tenim un problema per a cada solució que ens proposin». «Un expert és qualsevol que no sigui del poble». O bé: «La notícia d’un fracàs sempre la dona un substitut»...
Seguim: «Si tot et ve de cara, és que t’has equivocat de carril». «La quantitat total d’intel·ligència al món és constant. La població, però, va augmentant». «Entre els companys de llit, el que ronca sempre és el que s’adorm primer». Un de gastronomia xinesa: «Es pot menjar qualsevol cosa, sempre que es talli en trossets molt petits». O aquest que ve ara com anell al dit, en temps de dura crisi: «Siguem optimistes, deixem el pessimisme per a temps millors». I un anònim del segle passat: «Viure a la Terra és car, però inclou un viatge gratis al voltant del Sol cada any»...
I ara uns haikus de Mario Benedetti, uruguaià: «No quiero verte / por el resto del año, / o sea hasta el martes». «Oscuro unánime, / sólo queda un farol / que pide auxilio». «La mujer pública / me inspira más respeto / que el hombre público». «Sólo los náufragos / valoran con justicia / la natación». «Después de todo, / la muerte es sólo un síntoma / de que hubo vida». «Canción de protesta, / después de los setenta / canción de próstata». «Nada conforta / como una teta tibia, / o mejor dos».
Acabem amb alguns epigrames de Carles Fages de Climent: «Un pagerol ho ha encertat, / l’epigrama ve a ser com / un vers que agrada a tothom / excepte a l’interessat». «Al carrer de Monturiol / l’inventor del submarí, / jo i en Salvador Dalí, / tres genis hi hem vist el sol» (Modèstia a part, no?). «Sol patir més de la pròstata / el clergue cast que l’apòstata». «La pubilla a l’ull me plau, / la mestressa a l’ull em reca, / quan veig les noies Macau / no me cau, que se m’aixeca». «L’amor és una sageta / que sol penetrar pels ulls / i s’esmuny per la bragueta». «No ensenya pas la Feliça / res que no hagi estat a missa». «El matrimoni és una creu / i la querida el Cirineu». «Si amb en Pau i en Pep m’enganyes, / seré un cabró amb quatre banyes». «Noia prudent, si és soltera, / du tapada la ratera». «No és pas el pèl del mostatxo / el que tira més que un matxo». «Sisplau, per passar l’estona, / casa’t vell, i tindrem dona». «A fembra que s’eixarranca / posa-li una mà a cada anca». «Es resol en epigrama: / jo no l’amo si no m’ama». «No sol mirar sota el llit, / si té bon seny, el marit». I finalment: «Si les campanes del poble / toquessin a descasar, / els marits, fent pilar doble, / poden doblar el campanar».
