Hi ha ben poques imatges més tristes que les d'un paisatge cremat. És del tot descoratjador veure mort i desolació allà on poc abans hi havia hagut vida. Entristeix profundament assistir a l’aniquilació d’arbres, plantes i animals de tota mena que han tingut la desgràcia de compartir territori amb els humans. Comprovar la desforestació subsegüent i les llargues anyades que han de transcórrer fins que no es torna a reforestar la zona cremada.

I ens passa que en relació amb aquest tema, de manera desapercebuda i gairebé sense voler-ho, ens estem acostumant a la pitjor de les notícies: acceptar que cada cop tindrem incendis forestals amb més freqüència.

Als tradicionals motius que contribuïen a fer de la nostra terra una terra propicia als focs, bàsicament les imprudències humanes acompanyades del mal manteniment dels terrenys i els canvis de l’ús dels sòls –que no deixen de ser també imprudències humanes–, s'hi afegeixen de manera fins avui irreversible les conseqüències del canvi climàtic.

Incendis forestals com els de les darreres setmanes a Peralada, Roses i el Port de la Selva, ocorreguts al mes de febrer, en ple hivern, quan les temperatures a priori haurien de ser baixes, ens fan molt mal, ens deixen cara de babaus i ens recorden que també darrere aquests incendis hi ha la mà de l'home per la inacció davant de l’escalfament global. Perquè el que sol passar és que nosaltres som els culpables de la causa immediata dels incendis –sigui intencionat o imprudent– però és que alhora, el fet de no cuidar la nostra natura i clima durant desenes d’anys, també ho som dels elements propiciatoris per crear les condicions per a la propagació dels focs.

Tenir incendis forestals en èpoques estacionals no previstes és un fet que malauradament ens passa cada vegada més sovint i per la qual cosa no hauríem d'estar mai acostumats. Ha arribat l’hora de posar més accent en la planificació, la prevenció, i la preparació per evitar destinar tants recursos a l’extinció. Abans que sigui massa tard.

La impotència de la mort, quan aquesta és evitable, encara fa que aquella sigui més lamentable. Ens interpel·la directament, ens col·lapsa i ens recorda de la gratuïtat d'acompanyar l'adjectiu «sapiens» a la nostra condició d’«homos».