És dimecres, fa un dia assolellat. Passo pels jardins Puig Pujades de Figueres per a agafar quatre apunts que m’ajudaran a fer un reportatge sobre aquest espai. Mentre llegeixo els versos de Jaume Maurici que hi ha retolats en un dels murs, se m’acosta una parella. «Bon dia. Perdoni, vostè és d’aquí?», em pregunta l’home. «I tant, amb què els puc ajudar?», responc. «Per fi, algú del país!», diu obertament la dona.
Segurament no vaig poder amagar la meva sorpresa i incomoditat per aquesta expressivitat manifesta i, abans de deixar-me dir res més, la meva interlocutora rebla el clau: «És que hem anat a diversos llocs i per tot arreu ens han atès en castellà i, fixi-s’hi bé, només d’entrar sempre diem ‘bon dia’, com si no quedés clar que som del país...».
Torno a insistir en el meu oferiment d’ajut. Em diuen, «sí, ara veurà». M’expliquen que provenen del Tarragonès, que tenen arrels familiars a Figueres. Que l’avi els parlava «del Tupinamba i de Can Xicu Ros. També d’un rellotger que es deia Tutau». Volen viure un retrobament en espais de memòria del seu avantpassat.
Com no podia ser d’una altra manera, no tinc cap inconvenient a acompanyar-los fins al capdamunt de la Rambla per a mostrar-los on eren dos dels locals esmentats. Els explico que just davant, els dijous, s’hi reunien els pagesos de tota la comarca per fer negocis. La conversa s’anima i anem fins a la plaça de l’Ajuntament per veure la botiga, també tancada, de la joieria Tutau. «Tot canvia, és llei de vida», fa ell amb un posat resignat. «Figueres és una ciutat bonica, però hi ha massa cotxes pertot arreu i ens ha costat trobar aparcament», recalca ella.
Pregunto que, si es queden, on s’allotgen i, després de dir-m’ho, afegeixen que «tenim ganes de veure el mercat de la fruita i la verdura dels dijous, ens n’han parlat molt bé. Oi que ens dirà on el fan?». Els recomano visitar museus, que no deixin de viure l’ambient comercial. I no me’n puc estar de proposar que pugin al castell de Sant Ferran. «Ai, vol dir? L’avi en tenia un mal record, perquè hi va estar pres una temporada...». «Pugin, pugin», els dic.
M’acomiado amb un «passi-ho bé» sincer. «Igualment, jove», em diuen (!)... La mascareta que porto els ha jugat una mala passada. Amb ella hem amagat la nostra realitat física, les nostres ganyotes, durant aquests dos darrers i llargs anys. Si fos tan jove, difícilment tindria referències d’on eren el Tupinamba, Can Xicu Ros i la rellotgeria de Can Tutau. I sense la mascareta haurien vist que, per a mi, tothom qui viu aquí és del país, encara que alguns no se’n sentin...
