Gila arrencava somriures amb la guerra. Ho aconseguia sense frivolitat, només obrint el seu monòleg amb un innocent ¿Es el enemigo?… L’humorista guardonat amb el Gat Perich a Llançà, ara fa vint-i-tres anys, coneixia bé la cruesa dels conflictes bèl·lics. Als disset anys, mentint sobre la seva edat, es va allistar en el bàndol republicà i a cinc mesos d’acabar la Guerra Civil, va ser capturat per aquell enemic que portaria per sempre més als escenaris. Sota la pluja, va ser afusellat per un escamot enterbolit pel vi i més preocupat per les gallines que acaben de robar, que per rematar la vida d’aquells catorze joves vençuts. Després de passar tota la nit fent-se el mort enmig del fang amarat d’aigua i sang, i quan els seus captors havien marxat, es va aixecar per buscar d’altres supervivents. Només ell i el caporal Villegas havien sobreviscut, com recordaria força anys més tard a les seves memòries.
Miguel Gila va aprofitar aquella experiència traumàtica per crear el personatge amb què triomfaria per la seva crítica subtil a la guerra amb un enemic difícilment identificable. Un espectacle que va provar de reconciliar, en certa manera, aquelles dues espanyes. De fet Carme Polo, dona del dictador Francisco Franco, acabaria invitant l’humorista en diverses ocasions a les seves celebracions al Palau de la Granja.
Però les guerres en cap cas han estat amables. Ni aquella que va inspirar Gila. Benjamin Franklin defensava que mai hi havia una guerra bona o una pau dolenta. L’única opció viable és l’aposta decidida per l’entesa dels pobles. La brutal invasió d’Ucraïna per part de les tropes russes és l’últim exemple d’un fracàs col·lectiu que es repeteix una vegada i una altra. En aquesta ocasió, potser ens sentim més propers a les seves víctimes, però recordem que al món continuen actius més de mig centenar de conflictes bèl·lics. Per això entonem, una vegada més, «no a la guerra». Ni a aquesta, ni a cap altra. No fan gens de gràcia.
