Em satisfà trobar en la lectura d’alguns llibres de creació literària que els editors han respectat l’ús d’alguns dels 140 diacrítics esporgats per l’IEC. No és aquesta, però, l’única institució que il·lumina com un far l’estil del viatge d’escriptors i articulistes. Després de la presentació a la biblioteca Fages de Climent del llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (editat per M. Carme Junyent) vaig romandre en estat de xoc surant en les aigües de la incredulitat uns quants dies: com pot ser que la Generalitat, les universitats, els ajuntaments… censurin la gramàtica sexista / no sexista d’autors i col·laboradors i que imposin un manual de compliment compulsiu. Em refereixo en concret a l’ús de morfemes masculins de gènere, al binarisme dona-home. Exemples escolars: si els autors (al llibre esmentat són setanta les articulistes) escriuen «els professors» (inclusiu d’homes i dones) es corregeix per el professorat, si escriuen «els tutors» el recanvi és la tutoria, si parlen del «director / directora» (però mai de l’aberració «director/-a»), trobaran que haurien d’haver escrit la direcció.

Es tracta, doncs, del deure d’emprar substantius abstractes i morfemes femenins rescabaladors, o invents de morfemes neutres com alumnis, alumn@s. El resultat pot ser un llenguatge que deteriora la naturalitat i la intel·ligibilitat del missatge.

L’article 68 de l’Estatut diu: «El govern [de la Generalitat] es compon del president o presidenta, el conseller primer o consellera primera, si s’escau, i els consellers». Pregunta: a quin sexe pertanyen Laura Vilagrà, Tània Verge i les altres sis carteres Gucci del Consell Executiu? El president Aragonès, en la seva presa del càrrec, ens va obsequiar amb un Cant de les segadores, lletra-melodia que a molts pagesos de joventut acumulada els recordava la de les màquines recol·lectores de segar i batre; el mateix president no fa gaire feia al·lusió a «els exiliats i les exiliades, i els presos polítics». Segona pregunta: havien estat indultades la Carme Forcadell i la Dolors Bassa abans que els seus col·legues?

L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau també es va cobrir de glòria amb el recent donamatge (homenatge) a Ana María Matute, en la placa viària on figura com «escriptora i acadèmico». Al segle XXI el moviment LGTBI (acrònim més eufònic que l’anterior, LGBT, i ara ampliat textualment a LGBTIQ+) reivindica drets civils i lingüístics, trencant així el tradicional binomi home-dona.

Hi ha ciutadans que se senten asexuals, demisexuals, pansexuals, sàpiosexuals… lesbianes, gais, transexuals i bisexuals… persones agènere, bigènere o de gènere fluid (inclassificable o mudable). Amb quins nous morfemes ens caldrà familiaritzar-nos? Si fem preguntes a persones queer (ni mascle ni femella) del tipus «Heu estat mai enamorats? / Heu estat mai enamorades?», ¿estarem cometent una incorrecció lingüística, ja que els termes enamoratis, enamorad@s ens hauran deixat de ser pronunciables?

Recordem l’etimologia de la paraula «persona», que en llatí designava la màscara que duien els actors. La vida és un guió de teatre, amb actes de comèdia, de tragèdia, de l’absurd, de la saviesa… en què tots tenim un rol més o menys protagonista. Es pot ser feminista i emprar el masculí genèric, es pot ser gai i emprar una llengua femenina. L’important és aconseguir l’equiparació efectiva de drets legals i salarials, de consideració i respecte moral, sense por als assetjaments sexuals, la marginació o les agressions físiques. El gènere gramatical resulta una fotesa comparat amb l’objectiu primordial del gaudi de la llibertat plena en els nostres estils de conviure, de parlar o d’escriure. «Això és el que tots som: amateurs. No vivim prou per ser una altra cosa», deia en Charles Chaplin. Cantaven els Beatles: «La vida és molt curta / i no hi ha temps / per queixar-se i barallar-se, amic meu». Un friend bigenèric: amic, amiga. I si volem quedar bé amb tothom podem fer servir la mítica fórmula de salutació de David Bowie «Ladies, gentlemen … and others» (Senyores, senyors… i la resta).