La sordesa pregona és el sinònim de sordesa profunda i aquesta pot aparèixer tant a la infantesa com a qualsevulla altra etapa de la vida.
Als infants, per descartar-la, se’ls fa una prova al cap de poc de néixer. S’anomena potencials evocats auditius i consisteix a posar uns auriculars, per on arriben uns estímuls sonors i uns elèctrodes que permeten enregistrar la seva resposta auditiva. No es tracta d’una prova que sigui perillosa ni molesta. Des de fa uns anys, a Catalunya, s’ha posat en marxa el programa del diagnòstic precoç de la sordesa infantil, que ens permet diagnosticar-la i pal·liar-la precoçment. És al poc de néixer l’infant, quan encara està a la maternitat, que es fa la prova. Si el nadó passa aquest test exitosament, vol dir que té molt poques possibilitats de tenir una deficiència auditiva. Tot i això es continua observant, per descartar que no la presenti durant els primers anys de vida. Si l’infant no supera la primera prova, es repeteix durant el primer mes de vida. De vegades es detecta una sordesa que posteriorment desapareix. A aquesta situació se la coneix com a sordesa transitòria i sempre s’ha de comprovar.
Si cal una segona prova i l’infant no la supera amb èxit, l’equip que l’atén el derivarà a una unitat especialitzada -al voltant del tercer mes de vida- per fer més proves i assegurar el diagnòstic.
Amb el resultat de les proves, si són positives, es deriva a l’equip especialitzat per al seu maneig. Aquest programa de cribatge de la sordesa infantil ha ajudat a normalitzar la vida de molts infants sords pregons.
L’any 1957 i concretament el dia 25 de febrer, els Doctors André Djourno i el Dr. Charles Eryriès col·locaven el primer implant coclear per al tractament de la sordesa pregona. Va ser l’inici de la revolució del món dels sords. Aquests primers aparells, com tots aquells tenen a veure amb la tecnologia i la biomedicina, han evolucionat d’una manera espectacular a mesura que han anat passant els anys, millorant tant l’audició com la qualitat de vida de la persona que el porta. Els implants coclears han estat molt importants per a les persones sordes, perquè els hi ha permès que hi puguin sentir i escoltar. Els hi ha canviat la vida, ha permès la inclusió social malgrat que només és una mesura pal·liativa de la sordesa.
Però que és un implant coclear? Doncs és un dispositiu que mitjançant l’estimulació elèctrica de les cèl·lules de dins l’oïda interna permet que una persona sorda hi senti. Si col·loquem l’implant en un nen sord, tan aviat com sigui possible, en sentir-hi, li permetrà un bon desenvolupament en l’adquisició del llenguatge correcte com també pel que fa al creixement emocional, escolar, motriu i social.
Abans que apareguessin els implants per sentir-hi s’utilitzaven els audiòfons, que avui són dispositius electrònics molt sofisticats que no tenen res a veure amb els primers que varen aparèixer. Continuen essent molt útils.
Hem d’insistir en el fet que, encara que gràcies als audiòfons i als implants, ara els sords hi senten, no per això han perdut la seva condició de sordesa. Per això mai els donarem l’esquena. La lectura dels nostres llavis i el llenguatge no verbal els ajuda a entendre’ns millor.
