Hauran vist o llegit en alguna banda una fita històrica a la qual ha arribat un programa de televisió, el conegut concurs Saber y Ganar que enguany celebra els vint-i-cinc anys en antena i a més des d’una d’aquelles cadenes, La 2 de Televisió Espanyola, que no ha tingut mai una allau d’espectadors; allò dels índexs d’audiència, el share, que fan elevar als pedestals o enfonsar a la misèria segons quins programes.
El presentador del programa, el català Jordi Hurtado, ha estat des dels inicis al capdavant, en un llunyà 1997 quan el president Clinton tenia problemes amb una becària, es publicava el primer Harry Potter o Hong Kong deixava de ser colònia britànica. Curiosament, Jordi Hurtado també ha estat objecte, des de molts espais, de la més despietada crítica, mai he sabut perquè, sent un professional que ha aconseguit quelcom inèdit en el món televisiu.
Aquests dies s’ha escrit molt sobre el programa, i en alguns casos s’han fet algunes observacions oportunes, reals, que poden considerar-se la clau del seu èxit; les bestieses, els hi estalvio.
En primer lloc, sempre ha estat un programa sense pretensions –entès per trencar audiències–, sinó que s’ha anat desenvolupant de manera senzilla, honesta i amb un altíssim grau de professionalitat.
En segon lloc, la sensació que sempre ha prioritzat els espectadors –autèntics destinataris– no considerant-los uns enzes.
En tercer lloc, i aquí ho deixo, ha estat capaç de congriar adeptes de molt diferents sensibilitats, convertint-se en un programa per a tothom.
Fa anys que per raó d’horaris no el puc veure, però em fa una sensació de tranquil·litat envers el món, que encara hi hagi espais que tenen continuïtat i, sobretot, reconeixement; vivim un món salvatge, massa. A més, i des d’una perspectiva més local, també és agradable pensar en aquest reconeixement quan és relativament habitual trobar-se Jordi Hurtado per Figueres o per l’Escala. Val més això que segons qui, o segons què. Enhorabona!
