El despertador, la dutxa i l’esmorzar. No perdis el metro i sigues puntual. Estigues atenta a classe. No obris Twitter, que et despistes. Pren apunts. A la pausa, no vagis a la cafeteria que no tens temps de fer el cafè. Dina corrents que tens pràctiques. Quan les acabis, recorda que tens una reunió online, que ara estan molt de moda. Sopa mentre estàs connectada. Ratlla alguna tasca de l’agenda, si ja l’has complert. Repassa que no et deixis res abans d’anar a dormir. I si tens examen, posa’t a estudiar. Sigui l’hora que sigui.

Aquest, amb molts altres matisos i obligacions per afegir, podria ser un bon resum del dia a dia de molts estudiants. De fet, el meu s’hi assembla bastant. Aquesta sensació que tot passa tan de pressa que encara que existissin dies de trenta hores no en faries prou per acabar tots els compromisos pendents és angoixant, però és la realitat.

És increïble com, després de saber això, ens diem a nosaltres mateixos: «A seguir. Demà serà un altre dia», apaguem el llum, dormim si podem, i l’endemà arrosseguem el mateix cansament fent veure que no existeix.

És trist veure com la majoria de gent que t’envolta, em refereixo a persones que estan estudiant i amb qui compartim més o menys edat, pateix pels mateixos motius. Encara ho és més, però que ningú, d’aquells amb poder per canviar les coses, faci res per corregir-ho. Suposo que no en podem esperar gaire.

L’estrès i la rapidesa amb què vivim el dia a dia són tals que cronometrem el nostre temps lliure. Omplim els buits de l’agenda amb plans que suposadament havien de servir-nos per desconnectar, però que màgicament s’acaben convertint en obligacions. Per què?

Fa poc, llegia que d’això que exposo se’n diu «síndrome de la vida ocupada» o del «pensament accelerat». Segons sembla, està relacionat amb la pandèmia i, concretament, amb els mesos de confinament estricte, que han provocat que en períodes de recuperació de dades i eliminació de restriccions, tornem a voler fer vint-i-cinc mil coses diferents al dia. Com si això ens permetés recuperar el temps perdut.

Abans de la Covid, ja vivíem d’aquesta manera, és clar. Intentant arribar a tot arreu, sempre amunt i avall, per fer tot el que havíem apuntat a l’agenda. O al mòbil. Pensàvem, de la mateixa manera que crèiem que seria el moment ideal perquè la societat canviés i fos més empàtica, que aconseguiríem viure amb certa tranquil·litat perquè, com que n’havíem hagut d’aprendre obligatòriament, ens en quedaria algun record. Però tampoc ha estat així. Juntament amb aquesta angoixa del «no arribo» hi ha un sentiment de culpa que es camufla bastant més. I si potser m’estic queixant sense motiu perquè tinc salut, estudio allò que m’agrada i, fins i tot, treballo? Tinc dret a protestar?

Al final, tot acaba sent un peix que es mossega la cua, suposo. Tanmateix, el que potser sí que és veritat és que no cal esperar fins al dia que no puguem més. Podem intentar frenar-ho abans i començar a cuidar-nos. Tant de bo fos tan fàcil.