Aquesta setmana fa 41 anys del cop d’Estat fallit del 23-F. A propòsit d’aquesta efemèride vaig assistir a un interessant col·loqui que es va produir fa uns dies a la Biblioteca Fages de Climent entre l’escriptor Javier Cercas i el també escriptor, professor i amic Joan Manuel Soldevilla.

L’excusa de la trobada era parlar i debatre a propòsit de la novel·la de Cercas Anatomia de un instante en la qual desgrana, amb el seu propi estil inconfusible, una foto concreta de l’hemicicle del Congrés dels diputats el dia de l’intent de cop d’Estat. És una foto que hem vist milers de vegades i on s’aprecia que, mentre els guàrdies civils amb el tinent coronel Antonio Tejero al capdavant disparen a l’aire, tots els diputats comprensiblement s’ajupen a terra i només hi ha tres persones que resten impertèrrits asseguts al seu escó: Santiago Carrillo, el general Guitérrez Mellado i Adolfo Suárez.

Cercas es pregunta per què precisament aquells tres personatges varen ser els únics que en aquella instantània apareixien dempeus. Tres personatges tan diferents entre ells com un comunista, un militar que va fer la guerra amb Franco i un falangista convertit en demòcrata. A partir d’aquí, el llibre desfulla els personatges, la seva personalitat i trajectòria per poder arribar a entendre el perquè de la seva reacció en aquell moment.

Quan vaig llegir Anatomia de un instante, poc després que es publiqués, un servidor tenia 27 anys. Pels que som fills de la democràcia, això del franquisme ens queda lluny i, en aquest cas, aquests tres personatges no només em quedaven lluny en l’espai temporal, sinó també als antípodes del pensament ideològic.

M’hi vaig acostar amb una bona dosi d’escepticisme i, com la gran majoria dels mortals d’aquest país, amb un cert prejudici.

Tanmateix, és necessari llegir llibres que ens descriguin un context que no vàrem viure. Encara que impliqui trencar aquestes idees preconcebudes. O precisament per això.

El llibre de Cercas i el debat que es va produir a la Biblioteca, constata que jutjar uns fets –em refereixo els de la transició– amb els ulls d’ara, resulta perillós perquè es corre el risc de ser injust. En qualsevol cas, aquest judici s’ha de fer coneixent molt bé el context, les circumstàncies, els personatges, la societat i l’entorn social que envoltaven aquells anys.

La conclusió a la qual humilment arribo és que es va fer el que es va poder. Molt probablement amb errors però també, segurament, amb encerts. Són innegables actituds de coratge polític de determinats personatges de l’època, com els tres de la foto.

De fet –ja em disculparà el lector si faig un petit espòiler– una de les reflexions que queden paleses d’aquell instant en el Congrés és que els tres personatges eren els tres grans traïdors a les seves pròpies idees i trajectòries. El secretari general del PC, el diable a ulls dels colpistes, era traïdor pels «seus» per haver acceptat la monarquia a canvi de la legalització del partit; Gutiérrez Mellado, el militar que va fer la guerra amb Franco, pretén desmantellar els militars franquistes de la cúpula de l’exèrcit i Suárez, l’ex jefe del Movimiento que fa autodissoldre les Corts franquistes.

Tenir una actitud més comprensiva amb el període de la transició no és incompatible en considerar que, actualment, certs poders i institucions de l’Estat no han tingut l’evolució adient ni suficient per esdevenir una democràcia exemplar.

L’augment electoral de l’extrema-dreta no fa augurar un bon futur proper en aquest sentit. Però d’això ja en parlarem un altre dia.