Aquests últims dies he rellegit el pregó de les Fires i Festes de la Santa Creu que va pronunciar el 2010 l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès. No té pèrdua. Entre altres coses, fa gairebé dotze anys ens deia això: «La majoria dels figuerencs eren molt crítics amb Figueres. Més que crítics eren desconsiderats, de vegades grollers, fins i tot despietats. A Figueres tothom parlava malament de Figueres. Homes i dones, grans i petits, intel·lectuals i pagesos, tots coincidien en el fet que Figueres no només no era perfecta, sinó que era un desastre, una ciutat infumable i ensopida, un indret maleït pels déus i castigat pel destí. L’afició principal dels figuerencs continuava sent criticar Figueres».
A partir d’aquell pregó, Pagès es va inventar una expressió que pretenia definir aquesta singularitat autodestructiva i que va anomenar figueresa. Va ser una bona manera de donar nom a aquesta capacitat que tenim de trinxar-ho tot i que, certament, s’ha perpetuat fins als nostres dies. Només cal donar avui una ullada per les xarxes socials o escoltar qualsevol conversa de cafè per comprovar que la figueresa s’ha escampat gairebé com l’òmicron, i no hi ha mascareta, distància social ni vacuna que la freni.
El gran problema de la figueresa, o almenys de la variant que des de fa uns anys ens acompanya, és que posa la ciutat a la diana de tots els mals. I si em permeteu la vehemència, Figueres no en té cap culpa. La responsabilitat no és de la ciutat, entesa com l’espai comú que tots compartim, sinó dels qui amb les seves decisions –o massa sovint males decisions– l’han conduït i la condueixen cap al precipici. Per dir-ho d’una altra manera, Figueres és molt més que el desastre en què alguns l’han convertit.
Recentment, però, alguna cosa es mou. L’octubre passat, el professor i empresari Norbert Font escrivia en aquestes mateixes pàgines l’article «Figueres Ciutat: Què li dic al meu fill?», que fugia de la crítica fàcil i oportunista i ens posava davant del mirall plantejant propostes ambicioses i agosarades. Però més enllà que també és veritat que algunes d’elles eren i són inviables, encertava en una primera cosa que és estratègica: aquesta ciutat necessita una sacsejada i pensar en gran. Avui continuem sense saber com volem la Figueres del 2030 en endavant i, per tant, a l’horitzó només hi veiem boira. El futur és avui una urgència.
Poques setmanes després, el desembre passat, era l’exregidor Pere Giró, també en aquest mitjà, qui escrivia «Perdona’m Figueres: t’ho havia de dir», en una mena d’exercici d’autocrítica que al més estil kennedyà ens venia a dir que no preguntis què pot fer la teva ciutat per tu, sinó que pots fer tu per ella. I aquesta reflexió em permet abordar una segona qüestió, també fonamental: la responsabilitat individual que tenim tots els figuerencs per ajudar a sortir del pou on hem caigut.
Quin fil conductor tenen, des del meu punt de vista, aquests dos articles? Que la transformació de Figueres no la poden fer els mateixos que ja acumulen 10, 15 o 20 anys a l’Ajuntament, molts d’ells governant, amb uns resultats que salten a la vista de tothom. No ens poden treure del pou els mateixos que ens hi han ficat. Calen més que mai cares noves i solvents.
Portem una colla d’anys en caiguda lliure i l’arribada el 2019 de l’autoanomenat govern Republicà, de Progrés i de Transformació –quanta retòrica per tan poca cosa!– no ha fet res més que accelerar la velocitat de caiguda. Tots els problemes que arrossegava la ciutat i que s’havien de solucionar, s’han agreujat. Tots. Acabarem aquest mandat i, novament, la ciutat haurà perdut quatre anys més. A Figueres, ja fa massa temps que ens hem acostumat que els governs, en comptes de tancar les carpetes dels temes pendents, cada quatre anys n’acumulen de noves.
En aquest escenari, el pitjor que ens pot passar és que hi hagi polítics que desitgin que la ciutat vagi malament només per benefici partidista o ànsies de poder. No es pot ser mai alternativa de govern actuant com un etern agitador. Per això els tres regidors de Figueres Futur hem contribuït aquests últims mesos a millorar els pressupostos d’aquest any i no pararem de continuar intentant pactar propostes amb el govern municipal, encara que ens separin moltes coses. La nostra responsabilitat com a servidors públics ha de ser posar les persones i la ciutat al capdavant i teixir les majors complicitats possibles. Sumar, responsabilitat, honestedat i compromís amb la gent. Figueres no pot resistir més tanta deixadesa, sinó que es mereix, d’una punyetera vegada, que puguem dir als nostres fills que és una ciutat amb futur.
