El diumenge 6 de febrer passat, després d'una colla d'anys, vaig tornar altre cop a Llers, el poble dels meus pares, avis i oncles i de molts estius dels meus anys joves. El motiu era assistir a un acte que tenia lloc al Centre Recreatiu de la plaça del Ramal. Llers, el poble que va esclatar en mil bocins, deia el títol del documental mostrat. I així va ser, històricament, no podem oblidar-ho. L'acte fou presentat per la regidora local de Cultura, Maite Oliva, i van parlar-hi Alfons Romero, Sònia Pau, Enric Pujol, Antoni Bonal i Vicenç Villatoro, que fou en altre temps company meu al Parlament de Catalunya. Van ser unes hores que em passaren ben de pressa, amb emoció i fort sentiment de melangia.

Recordo com si fos ara la vella casa pairal de la meva família al barri llersenc de Llagostera, amb cuina-menjador, dues habitacions, el pati, l'eixida, les quadres, el trull i l'hort. Llers, un poble en runes en aquell temps. Jo, encara ben jovenet, anava a caçar pardals i altres ocells amb l'escopeta de balins i parava ballestes pels racons. A les tardes, arribaven les tertúlies a l'eixida amb el meu pare Albert, l'Enric Xacó, l'Esteve Malet, en Mariano i en Pepe de la Botiga Nova... I servo ben vives encara a la memòria les baixades a la Muga per pescar amb canya els barbs i les bagres mentre, absort en el vermell tap de suro, somiava amb les noies maques que llavors ja m'omplien el cap. Records d'un temps feliç, a fe de Déu!...

El 8 de febrer de 1939, amb la retirada, els republicans van fer esclatar l'església plena de dinamita i municions. Van volar la majoria de les cases del poble. Ara fa, doncs, vuitanta-tres anys d'aquell fet nefast.

llers, un poble al cor

Després, el dictador Franco impedí que es reconstruís el municipi, per mostrar-lo com una victòria del règim, i va fer edificar el Poble Nou, on curiosament els cairats s'enfonsaven un rere l'altre. Actualment, el poble de Llers té 1.211 habitants i el seu terme limita al nord amb Pont de Molins, a l'est amb Figueres, al sud amb Avinyonet de Puigventós i a l'oest amb Cistella i Boadella d'Empordà.

Són molt apreciades les cireres de Llers, ben cert. I, per altra banda, el poble també adquirí anomenada pel poemari Les bruixes de Llers, de Carles Fages de Climent, publicat el 1924 amb dibuixos del llavors jove Salvador Dalí. Versos d'aquesta obra: «De Llers, terra de bruixes, la màgica contalla / d'un cap d'Empordà a l'altre, no l'heu sentida a dir? / A mitjanit encenien la falla / dels focs follets que apagava el matí»... I també: «Dones del poble de Llers / que sou gent de mala vida. / Sortint de missa major / aneu a cavar la vinya. / Bruixes mancades de seny / que us filtreu dintre les cases, / deixant petja de les mans / damunt les parets fumades»... En paraules de Josep Pla: «La fama de les bruixes l'afavorien el vi, la tramuntana i els escalfaments de la luxúria».

A Llers, abans, la gent et mirava malament si els parlaves de bruixes. «De bruixa, ja en tinc una a casa, la meva dona», deia aquell llersenc capficat.

Pels camins pedregosos que hi havia entre Llers i Avinyonet, es veien sovint negres figures de dones misterioses enmig de dos bocs hirsuts que, amb els udols de la tramuntana als capvespres, feien tremolar tothom. Des de Llers, es deia en aquell temps, una expedició de bruixes anaren volant fins a Figueres a enrunar el campanar de l'església parroquial. També es deia que les bruixes es reunien al cim de Tretzevents, al Canigó, i des d'allà cridaven les pedregades.

Tots aquests fets em passaren pel cap la tarda del dia 6 d'aquest mes, durant l'acte esmentat.

Llers per a mi, sempre, un poble al cor...