És tot just quan despunta el dia i abans no s’alci el sol –al febrer el sol encara és un xic mandrós–, el moment per iniciar la ruta entre Figueres i Avinyonet de Puigventós que et fa passar pel bell mig de la Garriga d’Empordà. Probablement, n’he parlat alguna altra vegada, però cada vegada que s’hi passa sembla un camí diferent, un paisatge canviant que se t’apropa amb dolça naturalitat.
A Figueres, és diumenge i la ciutat encara dorm, pels seus carrers ressonen les pròpies passes. S’acaba el terme i engega el camí, ja a Vilafant, i el primer que hom troba és un reguitzell, de diferents mides i tonalitats, d’ametllers que solquen el camí; ara estan florits i recorda els versos de Maragall evocant la flor de l’ametller.
El camí continua, serpenteja, puja i baixa però amb suavitat; trencants que van cap a un costat o un altre, caminets en prou feines visibles –estrets i esmunyedissos–, flanquejats per oliveres, pins, alzines donant una tonalitat entre aspre i sencera de verds i marrons. A poc a poc el camí s’eixampla, clareja i es deixen veure camps verds amb petits turons suaus i el bestiar que passeja mentre rondina.
Barraques de pedra seca, murets de pedra que acompanyen algun tram, algun petit hort i el camí que continua com una serpentina, podent trobar a cada revolt un epigrama de Fages o un vers de Montserrat Vayreda parlant de l’Empordà. Tot ho evoca i, malgrat que el terreny és conegut, cada vegada que s’hi passa es troben coses noves, detalls que havien passat desapercebuts; tot és nou i vell alhora, tot és ignot i conegut.
La ruta ja porta més de dues hores i en un moment es passa del campanar d’Avinyonet al de Vilafant, i poca estona més enllà s’enfila –entre altres edificis– el campanar de Sant Pere amb una cúpula al costat en què s’hi emmiralla el sol.
Es torna a la ciutat, que ja és desperta i a poc a poc pren un ritme de diumenge agradable i calmós. La Garriga queda enrere, entre camps, arbres i flors, esperant la primavera que li faci pujar els colors.
