Em desperto entre murmuris i piulets. Als meus peus, unes fulles daurades emmarquen un paisatge envoltat d’un blau zenital. No sé quanta estona he dormit, però tinc clar on estic. No soc ni a casa ni en un bucòlic hotelet de muntanya. Soc al box número set de la Unitat de Cirurgia Sense Ingrés (UCSI) de l’Hospital de Figueres. Escolto el tràfec dels professionals anant amunt i avall, algun comentari dels meus veïns i les refilades surten d’un aparell connectat al meu dit.
Que ningú es preocupi, res important. He passat uns quants dies entrant i sortint del centre d’atenció primària i anant d’una banda a una altra de la Fundació Salut Empordà. Tot és fruit de la posada al dia de la sanitat després d’acumular, una rere altra, onades de Covid-19. Fins que no ets pel mig, no ets prou conscient de com està afectant la maleïda pandèmia la salut de la nostra societat. Proves rutinàries, revisions habituals per un vintage com jo, s’han anat dilatant una vegada i una altra. El sistema ha estat col·lapsat i continua pendent d’un fil. Només has de mirar les cares dels seus professionals, amics, coneguts i saludats, per entendre l’excepcionalitat de tot plegat. Quasi no fan falta paraules.
Durant anys, vam escoltar amb cofoisme que teníem el millor sistema sanitari del món. Però el bitxo ha deixat en evidència les seves febleses i mancances. Anys d’ajustos, retallades i fugida de professionals s’han hagut de compensar amb un sobreesforç que no podem acceptar que s’eternitzi. La Salut és un dels pilars de l’estat del benestar juntament amb l’Educació, les Pensions i els Serveis Socials. Quatre columnes que requeririen un gran compromís polític, d’un ampli consens, per assegurar un model sostenible en el temps. Ara bé, veient com actuen de vegades les nostres forces polítiques, permeteu que tingui els meus dubtes. De moment, deixeu-me aplaudir els nostres sanitaris una vegada més, un hàbit que no hauríem d’haver perdut mai.
