Em sorprèn que una figura de la talla de Teodor Baró i Sureda (Figueres, 1842-Malgrat de Mar, 1916) no tingui una parcel·la dedicada al seu nom i la seva obra en el nomenclàtor viari de la ciutat de l’Alt Empordà. I, des del juny de 1980, sí que tingui un carrer a la capital catalana, també a la vila del Maresme on va finir la seva vida. Per què també escrivia en castellà? Così fan tutti, com diria Mozart. Per què en la seva condició política de diputat a Corts i governador civil de diverses províncies, no va tenir prou atencions per a la seva petita pàtria? Caldria estudiar-ho amb minuciositat. Per què, havent debutat en un partit progressista, des de La crónica de Cataluña donava suport a Sagasta en contra dels interessos de Catalunya? Els figuerencs li varen renovar la confiança com a diputat d’aquest districte el 1893. Per l’allunyament des de la seva infantesa de les arrels familiars? Per la manca de mèrit de la seva obra literària, com a escriptor i periodista?
Navegant ben endins per les hemeroteques no trobem raons desagradoses envers la seva persona. Va participar en la concessió dels premis dels primers Jocs Florals de Figueres (1870), va formar part de la comissió d’estudi que sol·licità (1882) al govern central l’establiment a Figueres d’una audiència pels afers criminals, fou nomenat membre de la Junta ejecutiva (1890) que acordà l’erecció del monument a Narcís Monturiol. Va escriure una biografia sobre Pep Ventura, que no es localitza enlloc. L’article necrològic que li dedicà La Veu de l’Empordà parla d’un «home honradíssim i defensor lleial i casolà de les seves creences». Col·laborador d’aquesta publicació, hi havia inserit nombrosos poemes de sabor cristià; l’únic malgrat que s’hi afegeix és «lo apartat que havia esta[t] del camp regionalista durant casi tota sa vida».
Baró va deixar diàfana la seva condició d’empordanès: «Quiero al Ampurdán porque es mi tierra […] Cuando escribo para niños, pienso en el hogar donde transcurrió mi infancia», escriu a l’inici del primer dels cinc relats exemplars de Cuentos del Ampurdán (1896).
La crítica literària figuerenca reconeixia la seva aportació al món del teatre. Javier Fábregas (Canigó, 1-9-1966) l’inscriu en el rol preat d’Abdó Terrades, Damàs Calvet, i Pous i Pagès; també ho va fer en Jaume Maurici (Ampurdán, 25-4-1973), destacant de la seva producció El gran trapella, La tramuntana, Un drama en la costa. Grups de teatre de la comarca varen representar, com a mínim, dues de les seves obres: l’Elenc del Patronat va fer el muntatge de la xistossíssima comèdia El senyor secretari el juny de 1934; l’Elenc dramàtic del Sindicat de Lladó posà en escena la peça El gec d’En Migranya «del notable escriptor, fill i ex diputat per Figueres, Teodor Baró i Sureda, amb gran èxit d’interpretació i de públic» (Ampurdán, 14-9-1960).
Com a consumidor d’una part menuda de la seva bibliografia, del repertori dramàtic (Sureda y C.ª, Lo gech d’en Migranya, L’apotecari de Malgrat…) m’agrada en particular La tramuntana, que va reescriure com a novel·la en castellà; de la seva prosa, els divuit Cuentos del hogar, inspiradors per als avis que busquem motius tendres per fabricar contes senzills per als nostres nets; amb la novel·la En la costa, completo la quota del 25% de lectures voluntàries en llengua cervantina. De la seva poesia, rescataria les vint composicions, en bona part costumistes, de Lo poema del cor (1896); la més embriagadora, sens dubte, La brema.
Crec, modestament, que com a mínim s’hauria merescut –i no frivolitzo– la placa onomàstica d’algun geriàtric públic de la comarca. Quines persones de primaveres i tardors acumulades arreu de Catalunya no han llegit o sentit a parlar de la rondalla moralista en vers El plat de fusta, que va tenir la llavor a La Veu de l’Empordà (3-6-1916), amb les estrofes finals del poema Espurnes: «Lo que amb els pares faràs / els teus fills faran amb tú,/ puix pots tenir per segú / que’l que sembri’s cullirás./ Tal faràs, tal trobaràs./ Joves, respecteu els vells, / que també sereu com ells».
Si no la coneixeu, us podreu emocionar i vessar llàgrimes dolces amb la versió melòdica de Ramon Calduch.
