Per demostrar que estem a l’última, només hem d’incorporar a la nostra vida una nova sigla o una paraula en anglès. Tant li fa que existeixi en el nostre idioma. Cada dia al carrer, a la feina o als mitjans en descobrim de noves que, sovint, també desapareixen a la mateixa velocitat que han arribat.

Una de les últimes sigles afegides al nostre paisatge és NFT, de l’anglès Non-Fungible Token (token no fungible). I sembla que ha arribat per quedar-se. Amb el perdó dels experts, una senzilla explicació d’aquests actius digitals és que «representen objectes del món real com a art, música, jocs i vídeos, entre altres, comprats i venuts en línia amb criptomonedes». Resumint –i torno a demanar disculpes–, són certificats de propietat i d’autenticitat digitals que permeten tenir un original, o un fragment d’ell.

Poso un exemple: Jack Dorsey, cofundador i CEO de Twitter, va subhastar l’any passat el primer tuit de la història per 2,5 milions d’euros. Una xifra insignificant comparada amb els cinquanta-set milions aconseguits per l’artista digital Mike Winkelmann (conegut com a Beeple) pel collage Cada dia, els primers 5000 dies subhastat a Christie’s la primavera passada. De fet, el mercat de l’art és un dels més actius en aquesta nova forma de compravenda que va moure l’any 2021 la gens menyspreable quantitat de 35.000 milions.

Un mercat, però, que no està exempt de polèmica, com la recent divisió entre els hereus de Picasso per l’intent de la seva neta Marina i el seu besnet Florian de subhastar 1.010 peces digitals vinculades a una obra de ceràmica de l’artista. I on aquesta mateixa setmana debuta Salvador Dalí: una startup posa a la venda 6.801 fragments d’Alegoria al Mar (1976) per poc menys de 300 euros la unitat.

Sens dubte, els NFT són una nova i arriscada oportunitat d’inversió. Ara bé, ¿on queda el plaer de percebre el valor artístic de l’obra en la seva totalitat? Potser, d’aquí a un temps, alguna nova paraulota ens donarà una solució.